Friday, July 28, 2006
Miami
Fa anys el meu germà petit somniava en anar a Califòrnia, per què no Florida? Sempre m’he preguntat quina diferència hi ha entre elles, però encara no la sé ja que no he estat a la West Coast. Fins i tot he rebut algun mail d’un amic despistat dient: “Que tal Florida, es tan guapo como en las pelis? Me imagino que el finde rompereis la noche de L.A.” En fi, les confusions són evidents. El Sol, les platges, els fardons, les palmeres, les activitats d’aigua, els vigilantes també hi son a Florida. La península és un dels destins preferits pels americans per passar uns dies a la platja a l’hivern o la primavera, perquè de nou viatjava a un lloc en temporada baixa, ara amb la Marta, primera visita! Però no va faltar ambient ni llocs on anar, però sí el temps. És època d’huracans i tornados que afortunadament està sent molt més tranquil·la que la passada; a la feina ja tenen previst conexió al SAP de l’empresa en remot, per quan vingui un huracà i ens hagin d’evacuar a l’interior, com si res. En fi, de moment només tenim pluja, molta pluja. Cada dia ens llevem amb un Sol espatarrant, però al migdia s’ennuvola i cau el cel, per això és florida, per això està ple d’aigua estancada, llacs i canals on els caymans neden en llibertat. Les taronges, fruita emblema de l’estat com el préssec de Georgia, no necessiten que els hi portin aigua per a les plantacions per inundació, la tenen naturalment... es fa curiós veure una terra tan verda en ple estiu, amb un Sol matador i en canvi la resta de l’any tot més sec.
En mig d’aquest horitzó tan natural s’hi troba un dels centres cosmopolites amb més nom dels Estats Units. Després del primer viatge a Atlanta tornem a una gran i moderna ciutat, Miami. I dins de la ciutat i hi ha una part mítica South Beach. Ocean drive és el carrer de Miami, el de les pelis, el de Miami Vice (Corrupción en Miami), o l’actual CSI. Per cert, aquest estiu sortirà la pel·lícula de Miami Vice. És un carrer de carril per banda llarguíssim, paral·lel a la platja blanca de South Beach ple de restaurants a la banda que no dóna al mar, i on hi ha un bullici de gent espectacular a mida que s’acosta l’hora de sopar. La oferta és extensa, i a tot arreu ensenyen els plats del dia; però veure el que et menjaràs fred i cuinat unes quantes hores abans no té molt d’atractiu. Nosaltres vam acabar els dos dies en italians... el que crida l’atenció són tots els grups de negres plens de joies, draps al cap, samarretes d’equips esportius i si pot ser en cotxes grans, descapotables, Hummer-limousins, etc. Tot un show, tot fake. Tot de cara a la galeria, música alta des dels cotxes a les terrasses d’hotels exclusius que donen a l’acera d’Ocean Drive, l’objectiu és fer-se veure, i semblar guay, un Bro, algú que posseeix, algú triumfador. Barreja de diners, excentrissitat, i platja. A la part menys visible hi ha totes les cases dels famosos, en les illetes entre Miami i la illeta South Beach. És espectacular el port natural que disposen, que permet una activitat aquàtica impressionant, i tenir tants habitatges de cara el mar. Tot és de cara a l’Atlàntic, a l’oceà, perquè l’interior de Miami deixa molt que desitjar. Més enllà dels locals de moda on van els residents i la gent que coneix bé la ciutat, no hi ha gran cosa per veure, el Downtown fa pena! Tal qual! Les obres rematen la sensació de zona zero que té el centre. Hi ha alguns edificis alts, però molts altres en construcció, que xoquen amb la Freedom Tower, inspirada en la Giralda de Sevilla. Tot i la seva història, no compensa el desolador ambient que només es mou quan hi ha algun espectacle al American Airlines Arena on juguen els Miami Heat (Kembeeee!!!!) i on hi ha tots els concerts com la Madona quan hi érem. I l’altra part amb vida és la Bay Side, però no deixa de ser una zona comercial...
Tornant a South Beach ens vam quedar amb dos carrers, La Espanola Way i Lincoln Street. Totalment oposades però cada una amb els seus atractius. La primera intenta reproduir sense arribar al nivell artificial de Port Aventura un poblet espanyol, bromes a part té uns quants anys d’antiguitat i està molt ben conservat. És una llàstima que hi hagi 3 restaurants italians i només un de tapes i vinos espanyol, perquè no hem sabut exportar la nostra cuina? Només veus senyals de toros, paelles que millor no provar i sangria horrible, quina imatge... Jo intento explicar que és Catalunya, però no sembla despertar gaire interès. L’altre carrer és el típic de botiguetes de Miami, de zona peatonal on totes les marques hi són i és agradable passejar una estona. Hi guarden uns quants teatres antics i combinen la nova construcció amb l’Art Deco tan vist als EUA. L’Art Deco necessita un capítol a part, queda pendent.
El pròxim capítol serà el dels Florida Keys i la pèrdua de les ulleres... ara marxo cap a NYC!
En mig d’aquest horitzó tan natural s’hi troba un dels centres cosmopolites amb més nom dels Estats Units. Després del primer viatge a Atlanta tornem a una gran i moderna ciutat, Miami. I dins de la ciutat i hi ha una part mítica South Beach. Ocean drive és el carrer de Miami, el de les pelis, el de Miami Vice (Corrupción en Miami), o l’actual CSI. Per cert, aquest estiu sortirà la pel·lícula de Miami Vice. És un carrer de carril per banda llarguíssim, paral·lel a la platja blanca de South Beach ple de restaurants a la banda que no dóna al mar, i on hi ha un bullici de gent espectacular a mida que s’acosta l’hora de sopar. La oferta és extensa, i a tot arreu ensenyen els plats del dia; però veure el que et menjaràs fred i cuinat unes quantes hores abans no té molt d’atractiu. Nosaltres vam acabar els dos dies en italians... el que crida l’atenció són tots els grups de negres plens de joies, draps al cap, samarretes d’equips esportius i si pot ser en cotxes grans, descapotables, Hummer-limousins, etc. Tot un show, tot fake. Tot de cara a la galeria, música alta des dels cotxes a les terrasses d’hotels exclusius que donen a l’acera d’Ocean Drive, l’objectiu és fer-se veure, i semblar guay, un Bro, algú que posseeix, algú triumfador. Barreja de diners, excentrissitat, i platja. A la part menys visible hi ha totes les cases dels famosos, en les illetes entre Miami i la illeta South Beach. És espectacular el port natural que disposen, que permet una activitat aquàtica impressionant, i tenir tants habitatges de cara el mar. Tot és de cara a l’Atlàntic, a l’oceà, perquè l’interior de Miami deixa molt que desitjar. Més enllà dels locals de moda on van els residents i la gent que coneix bé la ciutat, no hi ha gran cosa per veure, el Downtown fa pena! Tal qual! Les obres rematen la sensació de zona zero que té el centre. Hi ha alguns edificis alts, però molts altres en construcció, que xoquen amb la Freedom Tower, inspirada en la Giralda de Sevilla. Tot i la seva història, no compensa el desolador ambient que només es mou quan hi ha algun espectacle al American Airlines Arena on juguen els Miami Heat (Kembeeee!!!!) i on hi ha tots els concerts com la Madona quan hi érem. I l’altra part amb vida és la Bay Side, però no deixa de ser una zona comercial...
Tornant a South Beach ens vam quedar amb dos carrers, La Espanola Way i Lincoln Street. Totalment oposades però cada una amb els seus atractius. La primera intenta reproduir sense arribar al nivell artificial de Port Aventura un poblet espanyol, bromes a part té uns quants anys d’antiguitat i està molt ben conservat. És una llàstima que hi hagi 3 restaurants italians i només un de tapes i vinos espanyol, perquè no hem sabut exportar la nostra cuina? Només veus senyals de toros, paelles que millor no provar i sangria horrible, quina imatge... Jo intento explicar que és Catalunya, però no sembla despertar gaire interès. L’altre carrer és el típic de botiguetes de Miami, de zona peatonal on totes les marques hi són i és agradable passejar una estona. Hi guarden uns quants teatres antics i combinen la nova construcció amb l’Art Deco tan vist als EUA. L’Art Deco necessita un capítol a part, queda pendent.
El pròxim capítol serà el dels Florida Keys i la pèrdua de les ulleres... ara marxo cap a NYC!
Monday, July 10, 2006
Puerto Rico - Viejo San Juan
Estic d’acord amb Rosalia, m’agrada San Juan. Aquesta “Puerto Rican “ es resistia a deixar-se seduir per Nova York després de deixar la seva ciutat natal, dins el musical West Side Story. Sempre em va agradar aquella cançó plena de força, lluita i discussió.“Puerto Rico, You lovely island…Island of tropical breezes. (…)
Puerto Rico... You ugly island... Island of tropic diseases. Always the hurricanes blowing, always the population growing…” i llavors aquell crit unànime de patriotisme adoptat :
“I like to be in America!
O.K. by me in America!
Ev'rything free in America
For a small fee in America!”
Bé, seguiria comentant la cançoneta, però ja la podeu seguir vosaltres mateixos a la web. Aquesta historieta que em va fer descobrir l’illa descriu la relació estranya de l’illa amb els EUA. Es palpa en l’ambient, almenys a la capital. Però dóna la impressió que han sabut treure profit de la situació històrica i política. Com feien els grans Cruz y Raya - Historia de Puerto Rico muuu rápida – l’explicarem: Va ser descoberta per Colon al 1943, en el seu segon viatge i li va posar el nom de San Juan Bautista.
Va ser base militar per als espanyols i va progressar econòmicament gràcies a la seva indústria i el comerç, no només per l’agricultura. Al 1898 va passar a mans americanes com a botí de la guerra hispanoamericana, i des de llavors no van perdre el seu control. Al 1917 es va concedir la ciutadania americana als seus habitants i van passar a tenir governadors elegits pel president dels EUA. Al 1947, els porto-riquenys van poder elegir el seu governador, i al 1952 van aconseguir l’estatus d’Estat lliure associat que encara perdura.Tot i això no és un tema tancat, sinó que és el pivot sobre el qual giren els tres principals partits del país. N’hi ha un de verd, un de vermell i un de blau, i no són els teletubbies... el PPD (Partido Popular Democrático), tot i que a la península ibèrica serien els blaus o els taronges aquí són els vermells. És un partit històric i un dels protagonistes per aconseguir l’estatus actual, el qual defensen a mort. Més a l’esquerra es troben els verds, i sense un Saura, demanen l’independència respecte als EUA; representen el Partido Independentista de PR i també defenen una política social-demòcrata. Finalment a l’altra banda trobem els progressistes, els blaus, que volen la inserció completa de PR als EUA com un estat més, és el Partido Nuevo Progresista els quals no han dedicat tot el pressupost per a la web. En fi, varietat, però estabilitat i democràcia. Amos del seu destí. És un país en què l’economia funciona, i és l’enveja de tot el carib. Però la part més interessant no és l’estat de benestar, sinó la seva compatibilitat amb guardar els valors i la manera de fer de Puerto Rico. Són americans, sí, però porto-riquenys sense vergonya. Disposen de la possibilitat de viatjar als EUA sense passaport, i visitar familiars que tenen repartits per NYC, Miami, etc. Però per molts no és la millor sortida, saben que potser allà tindrien més oportunitats, però les que tenen a l’illa no són dolentes. Potser es cobra menys a l’illa o allà no seran presidents de grans Multinacionals, però s’hi viu millor, i és casa seva. Ens sona?
A part del dol·lar i del benestar, la societat a San Juan és una bona mescla. És el casc antic de la gran ciutat. La mini-península on van instal·lar-se els espanyols i van posar-hi el castell militar i les primeres cases es va quedar petita, i l’urbe va anar creixent cap a l’interior.
El gran mèrit dels porto-riquenys fou conservar l’arquitectura hispànica d’urbanitzar al voltant de places importants i de guardar moltes cases de l’època espanyola, segurament es nota que no es va viure cap guerra directament en aquells carrers, ni invasions... el Viejo San Juan és petit, jo diria com Gràcia i es pot conèixer a fons en un dia i alguna nit, perquè evidentment canvia de color i de gent. El castell recull la història de l’illa des de l’arribada de Colon fins la guerra amb els EUA i com aquests el van conservar; curiós veure el responsable de la instal·lació vestit igual que l’amic de l’oso yogui... National Park ServiceA l’altra punta hi ha El Morro, una extensa superfície on també hi ha restes bèliques, però que en l’actualitat s’omple de famílies que aprofiten per passar les tardes de cap de setmana sobre la gespa fent volar cometes.
La gran majoria d’aquestes famílies viuen a l’interior de l’illa i bloquejen el casc antic de cotxes durant hores. El recorregut borejant el mar és atractiu, però la millor passejada és la improvitzada, com a Gràcia. Anar per carrerons, mirar façanes, els noms, entrar en locals, i parlar amb la gent que va ser molt maca. Sorprèn l’herència catalana en els noms de carrers (Calle de la Tanca), restaurants (La Mallorquina, La Bombonera de Puig y 
Abraham, un local de “Sucs”), i alguns plats com el “Sandwich de pernil” (pronunciat pelnil). Un altre tret destacable és la norma municipal de prohibir cartells oficials; totes les marques que posen un negoci han d’adaptar el seu logo perquè no desentoni amb l’estil colonial, així les botigues de Ralph Lauren, Custo, Lacoste, Tag Heuer no queden malament. La gastronomía com sempre molt bé, el menjar del carib no arriba al punt de la mediterrania però és força més equilibrada que l’americana. Un acompanyament que mai falla és l’arròs amb fassols (mongetes negres), i el peix i el marisc també es troba a tot arreu. Però un dels plats típics de l’illa és el
el Mofongo que és un plat a base de platans verds axafats. És un pèl pesat i s’ha de mastegar com diuen les àvies, perquè sinó t’ofegues! Però està molt bo. També és típic cuinar, porc, pollastre i peix amb salses “criollas” que al cap i a la fi volen dir locals, pròpies, adoptades de les influències taïnes, espanyoles i africanes. Vam menjar molt bé la veritat.
Quan marxava el Sol la ciutat es buidava de famílies i s’anava omplint de visitants. Americans, porto-riquenys de l’interior i algun altre turista despistat com nosaltres. La varietat de locals no estava malament, i de fet és una de les zones prerides per sortir de festa de la gent d’allà. Ens van recomanar no anar a locals de Reggaeton, perquè només hi havia gent molt jove i ballaven raro... així que vam fer cas i vam anar per la zona de bars del Carrer San Sebastián. Alguns eren molt americans, amb el seu billar, la Budweiser i la música americana. Però també vam estar, darrera la barrera, en un local de salsa d’aquests on tothom balla amb tothom, menys nosaltres. Si fos cha cha cha... res, que hem d’aprendre a ballar salsa perquè era molt divertit. Vam estar donant voltes pels diferents locals, i provant els diferents rons, parlant una mica amb gent d’allà, i sobre tot amb aquells que et volien explicar que tenien un familiar a Espanya, o hi havien anat, però va ser un intercanvi divertit ja que explicaven la situació de l’illa sense tabús. Finalment vam acabar en una disco que més ens encaixava a la zona fashion de BCN o de South Beach, gent una mica rara, però com a tots els llocs.
Quan marxava el Sol la ciutat es buidava de famílies i s’anava omplint de visitants. Americans, porto-riquenys de l’interior i algun altre turista despistat com nosaltres. La varietat de locals no estava malament, i de fet és una de les zones prerides per sortir de festa de la gent d’allà. Ens van recomanar no anar a locals de Reggaeton, perquè només hi havia gent molt jove i ballaven raro... així que vam fer cas i vam anar per la zona de bars del Carrer San Sebastián. Alguns eren molt americans, amb el seu billar, la Budweiser i la música americana. Però també vam estar, darrera la barrera, en un local de salsa d’aquests on tothom balla amb tothom, menys nosaltres. Si fos cha cha cha... res, que hem d’aprendre a ballar salsa perquè era molt divertit. Vam estar donant voltes pels diferents locals, i provant els diferents rons, parlant una mica amb gent d’allà, i sobre tot amb aquells que et volien explicar que tenien un familiar a Espanya, o hi havien anat, però va ser un intercanvi divertit ja que explicaven la situació de l’illa sense tabús. Finalment vam acabar en una disco que més ens encaixava a la zona fashion de BCN o de South Beach, gent una mica rara, però com a tots els llocs.
En fi, crec q la millor manera d’acabar l’article és adreçant-vos al següent poema: Un lloro, un moro i un mico, i un senyor de Puerto Rico. Qui no s’entrebanqui llegint-lo premi!
Fins aviat, aquest cap de setmana Road Trip per Florida.
Fins aviat, aquest cap de setmana Road Trip per Florida.
Friday, July 07, 2006
Jamaica (III i últim) - El cor de Jamaica
Un dels productes més reconeguts d’aquesta illa caribenya és el seu cafè. No és com a Itàlia o a la nostra terra on a quasi a cada bar pots prendre un bon cafè. Tot i ser productors costa trobar cafès expresso i la influència americana es feia palpable. Aquest líquid quasi transparent, sense gust i bullint que em prenc cada matí aquí també es trobava allà, una pena pensant que la matèria primera és de qualitat. El cafè es troba a les Blue Mountain, així és com es diuen tot el grup de muntanyes blavoses del centre de l'illa. No hi havíem entrat encara, només les veiem des de la costa. Però per anar a Kington, altra punta de la illa, havíem de passar-hi. L’etapa del dia havia de ser Negril – Black River – Kingston. La parada a Black River era per fer un safari pel riu. Pujar amb barca riu negre amunt i veure els poblets i la flora i la fauna que s’hi trobo, però l’amenaça d’atacs per part de grup violents riu amunt havia fet canviar el recorregut i ja no s’arribava als pobles. Total que per veure 4 cocodrils i res més vam preferir escaparnos a Treasure Beach, més al Sud i que no anava del tot de camí cap a Kington, però teníem temps. De camí vam fer un banyet en una de les platges desertes que s’hi trobaven, semblant quan ho vam fer a Brasil, recordeu Bernat i Miquel?, a riuuu! Bé, doncs finalment vam arribar a Treasure Beach, suposadament amb aquest nom perquè uns pirates hi van enterrar un tresor o potser perquè tenen la reputació de ser els més treballadors de la illa. Un cartell dóna la benvinguda als visitants amb la següent frase: “En aquesta parròquia s’hi treballa, no es fa el peresós” Els pagesos i els pescadors sembla que van per feina, i aquest territori que forma part de la parròquia de Sta Elisabeth té una platja peculiar, l’única de terra fosca. També hi ha turisme, però més dispers i més relaxat, en bungalows de diferents arquitectures com la marroquina. Va ser una visita curiosa on vam trobar més gent de la zona a la platja que turistes, i tot i donar la sensació d’anar més a la seva bola van ser molt atents. Quedava força camí fins a Kingston i la carretera difícial així que vam anar tirant. Alguna que altra parada ens va ensenyar que la gent de l’interior passa completament del turisme, les mil i una paradetes a peu de la carretera eren per proveïr els viatjants de fruites i beguda. 
Vam pujar força amunt i quan ja teníem perspectiva de la costa vam poder admirar una vegetació no gaire llunyana de la suïssa, exagerant una mica clar. Algunes cases grans i senyorials trencaven l’harmonia de petites cases de pagès entre la vegetació, es veu que no només eren anglesos residents a la illa, sinó que també jamaicans que havien emigrats a NY, Londres o altres ciutats que tornaven amb diners al seu lloc d’orígen per retirar-s’hi.
A Kingston no vam poder fer gaire cosa per l’hora d’arribada i perquè és un caos de ciutat, la única de veritat de la illa. El títol de ciutat més perillosa del món per davant de Johanesburg no era molt temptador per sortir a prendre algo i ens vam quedar per la zona de l’hotel. A l’endemà només vam poder visitar la que va ser casa de Bob Marley i ara museu. Hi havia tot tipus de detalls, des dels furats d’uns trets que va rebre al 79’, passant per tots els premis que va rebre, el primer reproductor de vinils que va tenir, o la foto del seu pare, un legionari anglès ben blanquet. El guia, un noi jove amb cara alegre, prim i amb una cadera prodigiosa ens va fer l’explicació molt amena. A cada lloc recordava una cançó i la cantava, o la feia endevinar als visitants, tot un espectacle! De Bob Marley no acabaríem mai de parlar i no en sóc cap expert, però un poso alguns links de referència per qui hi estigui interessat: Oficial, un blog interessant en castellà, i el museu-casa.
Ha estat un plaer visitar aquest país, però com sempre tens la sensació que necessites tornar-hi per visitar tot allò que no has pogut veure, com Ocho Ríos, Kingston, Port Antonio... en fi, potser algun dia. Despedint-me em queda els somriures, les salutacions de tots els “venedors de coses” que trobàvem pel camí i ens donàven la mà com a Bro’s i ens deien “No problem, respect”. Fins aviat.
Vam pujar força amunt i quan ja teníem perspectiva de la costa vam poder admirar una vegetació no gaire llunyana de la suïssa, exagerant una mica clar. Algunes cases grans i senyorials trencaven l’harmonia de petites cases de pagès entre la vegetació, es veu que no només eren anglesos residents a la illa, sinó que també jamaicans que havien emigrats a NY, Londres o altres ciutats que tornaven amb diners al seu lloc d’orígen per retirar-s’hi.A Kingston no vam poder fer gaire cosa per l’hora d’arribada i perquè és un caos de ciutat, la única de veritat de la illa. El títol de ciutat més perillosa del món per davant de Johanesburg no era molt temptador per sortir a prendre algo i ens vam quedar per la zona de l’hotel. A l’endemà només vam poder visitar la que va ser casa de Bob Marley i ara museu. Hi havia tot tipus de detalls, des dels furats d’uns trets que va rebre al 79’, passant per tots els premis que va rebre, el primer reproductor de vinils que va tenir, o la foto del seu pare, un legionari anglès ben blanquet. El guia, un noi jove amb cara alegre, prim i amb una cadera prodigiosa ens va fer l’explicació molt amena. A cada lloc recordava una cançó i la cantava, o la feia endevinar als visitants, tot un espectacle! De Bob Marley no acabaríem mai de parlar i no en sóc cap expert, però un poso alguns links de referència per qui hi estigui interessat: Oficial, un blog interessant en castellà, i el museu-casa.
Ha estat un plaer visitar aquest país, però com sempre tens la sensació que necessites tornar-hi per visitar tot allò que no has pogut veure, com Ocho Ríos, Kingston, Port Antonio... en fi, potser algun dia. Despedint-me em queda els somriures, les salutacions de tots els “venedors de coses” que trobàvem pel camí i ens donàven la mà com a Bro’s i ens deien “No problem, respect”. Fins aviat.
Thursday, July 06, 2006
Jamaica (II) - Negril i el paradís
Dissabte ens vam llevar com Déu mana, amb un partit del Mundial. De fet, vam poder seguir bona part del partit de Portugal – Anglaterra des de la platja de Montego. Temps de prendre el Sol i una cerveseta jamaicana Red Stripe, prou bona per cert, se’ns va fer l’hora de tornar a quedar amb el nostre amic francès. El destí va ser una mica cruel i vam escollir veure el França – Brasil amb tots els gavatxos de la illa que es van reunir a prop de MoBay. Fins i tot hi havia l’ambaixador, imagineu l’ambient. Sembla una fatalitat, però sempre estic envoltat de gavatxos quan guanyen a Brasil ; Edu, recordes el viatge del 98’ ? buffff. Mai més. La part positiva, “La France paie” que deia l’ambaixador, i vam dinar i beure de gratos. Un cop acabat el partit vam poder marxar corrent cap el nou destí: Negril. El trajecte seguint la costa era ideal, és fabulós seguir el mar des d’una carretera de corbes passant per tots els poblets i comprant fruites i tallats de fusta. L’autopista, d’un carril per banda, ens va permetre conèixer els nous pirates de la illa, hereus dels que terroritzaven tot el Carib, els taxistes: tots amb el mateix model de cotxe semi-familiar i adelantant per tot arreu, i clar, creuant-se entre els cotxes. Després d’aprendre que es conduia per l’esquerra i les rotondes s’agafen alrevés vam arribar a Negril. El poble en sí és molt petit, però té una platja d’11 km de llarg i en aquesta extensió hi ha numerosos Hotels – Ressorts i altres petits hotelets. V
olíem instal·lar-nos en un d’aquests darrers, però com paga l’empresa vam mirar més cap al Sur i vam trobar la caseta dels meus somnis, Tensing Pen... un xollo, The Long House per 6 persones feia que els tres ni ens trobessim, tenia de tot: vistes al pont que creuava una petita entrada de mar d’on saltàvem per fer un banyet (veure fotos). Diferents zones on trencaven les ones, soroll que escoltava mentre m’adormia al meu llit protegit per una mosquitera i que em despertaven suament pel matí. Realment, semblava el paradís. Vam voler aprofitar el pis, i vam decidir fer-hi dues nits. La primera va resultar una mica especial. El concert de Reggae a la platja no va acabar de convence’ns, però va estar bé. Per animar-nos una mica vam anar a un altre local on vam corroborar les nostres sospites: pel turisme sexual cal anar a Negril. Moltes parelles cantàven, tan homes com dones amb la mateixa proporció buscaven parelles locals. No és el millor ambient per a parelles recent casades com anuncien per Internet, ni tampoc per a nosaltres, així que vam decidir matar la nit amb un ron ben acompanyat davant de l’espectacle de les ones de nou. Això ens va tornar la calma després d’episodis una mica estrambòtics rematat, mai més ben dit, per l’esclafament de crancs enormes que creuaven la carretera per la nit. L’espectacle estava de nou al voltant de la carretera, sempre ple de gent venent coses, oferint-ne, anant caminant d’un lloc a un altre, taxis que s’oferien. Per ser blanc, ja ens deien “italiano” i ens volien vendre alguna cosa. Els millors moments amb la gent d’allà eren saborejant de nou el Jerk Chicken en un dels carretons, un cop compraves eren maquíssims, s’ha d’entendre.
Però el millor contacte amb la gent de Negril va ser buscant peix.
Preguntant pel Fisherman de Negril. Aquest objectiu ens va portar a les casetes/xaboles on viuen la gent local, molt a prop de la platja on havíem estat, però el fons havia canviat. Vam descobrir tallers on feien tallats de fusta molt més currats, i mentre regatejàvem l’home es complanyia dels problemes del seu ofici, de quan li costava cada fusta i cada pintura, de com havien pujat els preus els últims anys i que no abusessim... després vam trobar l’home, el de la canya i poques dents. Un home gran que ens portava insistenment al seu local. Eren quatre parets de fusta no gaire gruixuda però molt ben pintada, la Peace & Love Shop. 
Amb aquest nom el peix només podia ser bo. Vam entrar-hi sense dubtar i interrompent el dinar, arròs blanc, d’un parell de companys joves vam anar fins la nevera. Es feia molt curiós veure alguns d’ells vestits amb quatre draps i al costat un més jove amb samarreta Nike, ulleres de Sol i sabates esportives... no vaig preguntar. Molt amables ens van ensenyar el peix pescat aquell mateix matí amb la barqueta de menys de 5 metres de la que disposava. Vam escullir una tonyina maca de veritat, casi 5 Kg, fresca del dia i es va oferir a netejar-la. No tenia cap més lloc que el mar, ens hi vam dirigir. Net i polit ens el vam endur més contents que un gínjol per cuinar-lo a casa. Quan compres productes de la terra que visites i les cuines tens la sensació que t’integres una mica, que hi vius per uns moments. El vam cuinar una part a la planxa amb una mica de soja, amb el toc de paella del cheff, i una altra al forn amb ceba i espècies. Impressionant per sabor i quantitat!!
olíem instal·lar-nos en un d’aquests darrers, però com paga l’empresa vam mirar més cap al Sur i vam trobar la caseta dels meus somnis, Tensing Pen... un xollo, The Long House per 6 persones feia que els tres ni ens trobessim, tenia de tot: vistes al pont que creuava una petita entrada de mar d’on saltàvem per fer un banyet (veure fotos). Diferents zones on trencaven les ones, soroll que escoltava mentre m’adormia al meu llit protegit per una mosquitera i que em despertaven suament pel matí. Realment, semblava el paradís. Vam voler aprofitar el pis, i vam decidir fer-hi dues nits. La primera va resultar una mica especial. El concert de Reggae a la platja no va acabar de convence’ns, però va estar bé. Per animar-nos una mica vam anar a un altre local on vam corroborar les nostres sospites: pel turisme sexual cal anar a Negril. Moltes parelles cantàven, tan homes com dones amb la mateixa proporció buscaven parelles locals. No és el millor ambient per a parelles recent casades com anuncien per Internet, ni tampoc per a nosaltres, així que vam decidir matar la nit amb un ron ben acompanyat davant de l’espectacle de les ones de nou. Això ens va tornar la calma després d’episodis una mica estrambòtics rematat, mai més ben dit, per l’esclafament de crancs enormes que creuaven la carretera per la nit. L’espectacle estava de nou al voltant de la carretera, sempre ple de gent venent coses, oferint-ne, anant caminant d’un lloc a un altre, taxis que s’oferien. Per ser blanc, ja ens deien “italiano” i ens volien vendre alguna cosa. Els millors moments amb la gent d’allà eren saborejant de nou el Jerk Chicken en un dels carretons, un cop compraves eren maquíssims, s’ha d’entendre.Però el millor contacte amb la gent de Negril va ser buscant peix.
Preguntant pel Fisherman de Negril. Aquest objectiu ens va portar a les casetes/xaboles on viuen la gent local, molt a prop de la platja on havíem estat, però el fons havia canviat. Vam descobrir tallers on feien tallats de fusta molt més currats, i mentre regatejàvem l’home es complanyia dels problemes del seu ofici, de quan li costava cada fusta i cada pintura, de com havien pujat els preus els últims anys i que no abusessim... després vam trobar l’home, el de la canya i poques dents. Un home gran que ens portava insistenment al seu local. Eren quatre parets de fusta no gaire gruixuda però molt ben pintada, la Peace & Love Shop. 
Amb aquest nom el peix només podia ser bo. Vam entrar-hi sense dubtar i interrompent el dinar, arròs blanc, d’un parell de companys joves vam anar fins la nevera. Es feia molt curiós veure alguns d’ells vestits amb quatre draps i al costat un més jove amb samarreta Nike, ulleres de Sol i sabates esportives... no vaig preguntar. Molt amables ens van ensenyar el peix pescat aquell mateix matí amb la barqueta de menys de 5 metres de la que disposava. Vam escullir una tonyina maca de veritat, casi 5 Kg, fresca del dia i es va oferir a netejar-la. No tenia cap més lloc que el mar, ens hi vam dirigir. Net i polit ens el vam endur més contents que un gínjol per cuinar-lo a casa. Quan compres productes de la terra que visites i les cuines tens la sensació que t’integres una mica, que hi vius per uns moments. El vam cuinar una part a la planxa amb una mica de soja, amb el toc de paella del cheff, i una altra al forn amb ceba i espècies. Impressionant per sabor i quantitat!! Pròxim i últim capítol: Camí de Kingston i tornada a casa.
Tuesday, July 04, 2006
Jamaica (I) - Montego Bay
Xaymaca és el nom original de Jamaica. Depenent de les fonts significa terra de la fusta i l’aigua o illa amb varies primaveres. El segon nom no l’he pogut comprobar, però sí que és cert que l’extensió de la seva vegetació i els numerosos arbres fan entendre el nom original que van posar la tribu dels Arawak. És una illa muntanyosa vorejada per un mar caribeny amb aigües clares i plena de fruites i animals, en fi, el tròpic per fi.
Els pobres Arawak van ser invaïts per Colom en el seu segon viatge a les amèriques al 1494, i van patir tots els mals que portaven els conqueridors. Els van esclavitzar i va morir la meitat de la seva població a causa dels esternuts portats de la península ibèrica... Posteriorment els anglesos es van encapritjar de la illa, com abans els francesos, i van fer fora les colònies espanyoles. Els britishs van ser més efectius, malauradament, i van exterminar qualssevol resta de l’antiga tribu per portar al seu lloc esclaus d’Àfrica. Van fer créixer la producció de la illa que es va centrar en el sucre i el cafè. Jamaica era una colònia més d’Anglaterra, i com totes les altres va assolir la seva independència durant el segle XX, al 1962, després d’un debat per fer la seva constitució. Sense guerra oberta i amb fortes relacions encara en l’actualitat, una mica diferent que les antigues colònies espanyoles...
Bé, posem-nos en camí. Després de carregar-nos de pasciència amb l’aeroport de Miami, vam viatjar amb Air Jamaica, tota una experiència. Amb els colors llampants i intentant trobar Cuba per la finestra ens vam plantar a MoBay, com diuen popularment a Montego Bay. És la segona ciutat de la illa, i les dues úniques amb aeroport, per tant el trajecte estava clar; arribar a la primera i repartir des de l’altra, Kingston. MoBay és relativament turística, ja que en temporada alta, i ara no ho és, es transforma en un dels centres dels Spring-Breakers. Sorprèn que tot està net, més a joc amb les aigües cristalines i les palmeres; platges ideals just davant d’una ciutat, increïble. Després de superar la burocràcia i la parsimonia dels encarregats del lloguer del cotxe vam poder sortir. A vegades oblidem les avantatges dels sistemes informàtics on-line, i la feina feta tota a mà, paper rere paper ens sembla absurda, però així és com es feia abans i com es fa encara en alguns països. Per sort, el bonrollo dels jamaiquins amb el seu “No problem” fa més amena l’espera, en fi després de casi una hora vam poder experimentar la conducció per l’esquerra! Sí, volant a la dreta i per les carreteres estretes!
Un cop instal·lats a l’hotel, cutrillo, però ben situat, vam quedar amb un amic meu de Lyon, en Djibril. Ens va portar a sopar a un lloc que semblava més un bar de happy-hour que cap altra cosa. Música alta, sobre tot R&B i gent d’allà preparant la nit de divendres. Mentre ens situavem i anavem bebent cerveses i provant el Ron jamaicà en Djibril em narrava mentre el veiem com és el ball de la illa. Diguem que els orígens de Reggaeton són jamaicans, tot i que l’original sempre té més classe...
Per fi vam sopar, un peix excel·lent, fregit al punt just i acompanyat com és típic al carib per arròs. Amb el bon gust de boca ens vam adreçar al lloc de moda els divendres per la gent de la ciutat, el Peer One. Discoteca situada sobre un moll de fusta amb sala central i una passarel·la que portava a uns vaixells amarrats. Va ser mala idea anar a fer un vol per aquesta zona. Allà vam començar a notar la gran oferta jamaicana; t’ho venen tot, des de la mítica maria, a altres drogues superiors i fins i tot altres proposicions: “Hey mAn, I have something for you...” no gràcies. Vam anar als nostres rons amb cola que eren el més barat i més bo, uns 100 J$ (més o menys 1€). Molt important: en llocs així sempre portar moneda local, ja que si pagues en US dollars, encara q es pot, et surt molt més car ja que fan el canvi aixecant el dit índex i mirant per on bufa el vent. La cosa es va anar animant i entrant la matinada es va omplir fins a rebentar; nois, les dones de MoBay ens van impressionar. Però suposo que esperaven algun gest nostre que no va arribar, vam marxar que teniem gana i el Jerk Chicken ens estava esperant davant l’hotel. Fan el pollastre com ningú, al carbó i amb especies i salsa per sobre (la barbacoa és un barril reciclat partit per la meitat que s’obre). Una pipa de la pau i a dormir que a l’endemà tocava començar el trajecte cap a Negril.
Stay in your car
Ens expliquen que als EUA no corren, que sempre circulen a 90 km/h, unes 55 miles/h. No és així, de fet les autopistes tenen un límit de 70 milles per hora que són casi els 120 d’Europa. I dins les ciutats extenses com Fort Myers el límit als carrers amples és de 40-45 miles/h, superior als 50 de per exemple a la Diagonal, on tots sabem dels radars. Aquí no hi ha radars, o almenys no tants en densitat. Però sí que hi ha cotxes amagats. Per tant no és recomanable córrer llançat pels motors potens, el canvi automàtic i la velocitat dels altres cotxes que superen les 80 milles/h. NO ho és i he hagut de viure tota una experiència per tenir-ho clar.
Després d’algunes multes a Barcelona i a les autopistes, no tinc la tradició de córrer, i menys als EUA. Però avui ho he fet una mica i ho he pagat... Sortint de Miami seguia el gruix dels cotxes, per sobre dels 70milles/h reglamentaris, però sense córrer. Superant un canvi de rasant molt lleuger veig pel retrovisor la incorporació d’un cotxe fosc amb llums blaves al sostre, ostres! Com si fos protagonista d’una sitcom poso cara de poker, disminueixo la velocitat mentre observo com s’acosta ràpidament cap a mi i em fa llums! Cagum! Sísí, em dóna ordres per parar a la dreta sobre la gespa - Moment de jinye màxim. Per l’altaveu em diu: “Stay in your car”, baixa, s’acosta a la finestra i em demana els papers mentre pregunta si portem “guns or weapons” dins el cotxe, responem amb estupefacció un no posant cara de nens. Finalment consulta les meves dades en el sistema del seu cotxe i em crida per l’altaveu. Mentrestant el company americà em comenta que seran uns 150 $, sempre que no hagi superat en 20-25 milles el límit, llavors quartelillo! Cullons! Res, surto del cotxe per rebre la colleja americana... parlo amb ell, em pregunta què faig allà i em sento de cop com una tia bona a la zona blava “vés a poc a poc que sinó t’espatllarà les vacances” UUUUFFFF!!! (perdoneu si he semblat masclista, però sóc el primer home que conec que li han perdonat una multa) Així que em perdona els 250$ de multa i que marxi! Moment en el qual em fixo en les seves ulleres de Sol, reflexants de colors i el seu aire tranquil. Força diferent que “los papeles” dels mítics verds i més tenint en compte que avui és 4 de juliol, dia festiu a tot el país.
Després d’algunes multes a Barcelona i a les autopistes, no tinc la tradició de córrer, i menys als EUA. Però avui ho he fet una mica i ho he pagat... Sortint de Miami seguia el gruix dels cotxes, per sobre dels 70milles/h reglamentaris, però sense córrer. Superant un canvi de rasant molt lleuger veig pel retrovisor la incorporació d’un cotxe fosc amb llums blaves al sostre, ostres! Com si fos protagonista d’una sitcom poso cara de poker, disminueixo la velocitat mentre observo com s’acosta ràpidament cap a mi i em fa llums! Cagum! Sísí, em dóna ordres per parar a la dreta sobre la gespa - Moment de jinye màxim. Per l’altaveu em diu: “Stay in your car”, baixa, s’acosta a la finestra i em demana els papers mentre pregunta si portem “guns or weapons” dins el cotxe, responem amb estupefacció un no posant cara de nens. Finalment consulta les meves dades en el sistema del seu cotxe i em crida per l’altaveu. Mentrestant el company americà em comenta que seran uns 150 $, sempre que no hagi superat en 20-25 milles el límit, llavors quartelillo! Cullons! Res, surto del cotxe per rebre la colleja americana... parlo amb ell, em pregunta què faig allà i em sento de cop com una tia bona a la zona blava “vés a poc a poc que sinó t’espatllarà les vacances” UUUUFFFF!!! (perdoneu si he semblat masclista, però sóc el primer home que conec que li han perdonat una multa) Així que em perdona els 250$ de multa i que marxi! Moment en el qual em fixo en les seves ulleres de Sol, reflexants de colors i el seu aire tranquil. Força diferent que “los papeles” dels mítics verds i més tenint en compte que avui és 4 de juliol, dia festiu a tot el país.
