Monday, September 04, 2006
San Francisco, l'esperit per descobrir
L’objectiu era ambiciós: anar un cap de setmana a San Francisco des de Florida a bon preu. Però el pla de vol impecable. Jet Blue ens oferia volar des de Fort Lauderale (prop de Miami) per un preu raonable i horaris durs però inmillorables, recordem que els americans son els pioners de les low-cost. Un cop decidits i amb la baixa del Julio (perdut per les terminals del món sense visat...), però trobant allà la Mireia i en Hartger, vam despegar. A l’avió ens vam asseure amb una dona força simpàtica que amb molt de gust ens va explicar els anys que havia viscut a San Francisco. I amb l’ajut d’un mapa que teníem ens va anar explicant on havíem d’anar, què no ens podíem perdre anant-hi dos dies i quines zones ni trepitgéssim. Tot i la clara explicació jo em vaig quedar dubtant. Es pensaria la senyora que anàvem de cap de setmana romàntic l’Alex i jo a la mundialment coneguda capital dels gays i lesbianes? Ens havia indicat restaurants i bars d’ambient? S’havia de comprobar!
Arribant a Oakland un tren ens va portar a una zona cèntrica de San Francisco (Powell Station). Només sortir de l’estació un grup de gent amb patins i bicicletes decorats amb llums de colors poc discrets i cridant ens van rebre. No era una benvinguda, estaven fent la ruta de la ciutat per la nit i es dedicaven a baixar les escales mecàniques en patins línea. Just darrera hi havia el punt final d’una de les línees del Cable Car (tranvia).
En aquest punt els tranvies fan la volta manualment i canvien de sentit. Tot un ritual que xoca sobretot si acabes d’arribar. En fi, estava clar que havíem arribat i que la ciutat estava desperta. Caminant vam passar per Union Square i prop de la porta de China-town que visitaríem més tard. Un cop instal·lats a l’hotel i sopats en un diner nocturn vam anar a buscar l’agitació. Després de dubtar, perquè primeres opcions mai son bones, vam entrar en un local anomenat Ruby Skye. Encaixant com uns senyors l’abusiva entrada sense copa inclosa vam trepitjar la gespa de l’entrada on descansaven alguns grups de gent com si es tractés del jardi de casa seva amb les taules i les cadires blanques. Creuant un riu de gent per un passadís de bellut vermell vam entrar en un teatre molt ben il·luminat i ple de decoració. Estava ple a bessar i la gent ballava la bona música house del local. Pujant a la part de dalt del teatre vam trobar la sorpresa de la nit: a la part del mig del balcó que donava a tota la part de baix hi havia un espai reservat per un artista. No podia ser més autèntic vestit de fosc amb camisa negra tacada per l’oli de les pintures, un cabell llarg recullit amb una cua a la part de dalt del cap i barba d’una setmana. Estava pintant un quadre de la nit. Es podia intuir el teatre amb les palmeres decoratives, els fons d’on penjaven teles amb projeccions, els focus que iluminaven tota la sala i fins i tot els caps i els braços de la gent ballant. Tot pintat amb un estil de discoteca. Els traços seguien el ritme de la música, normal considerant que l’home ballava mentre pintava, tot un espectacle! El Dj va presentar una cantant vinguda de NY que cantava rap acompanyada per música electrònica, va estar força bé. Quan ja estàvem cansats i ens pensàvem que plegaríem d’hora el local va donar la senyal per l’última copa: “Last call!”. Per nosaltres eren les 5 del matí, però en hora local eren les 2 i ens feien fora.
A l’endemà vam posar-nos el “mono” de turistes i vam visitar China Town. La porta està al carrer Stockton i des d’allà s’extenen mil botigues xineses que venen de tot, no ho descobrirem ara. Tots els locals d’aquella zona pertanyen a xinesos, hi tenen la comunitat adaptada però sense voler perdre la seva identitat. Els dissabtes i diumenges els nens van a classe de xinès, hi vam veure les escoles i els hospitals propis. Seguint pujant cap al Nord vam arribar a la zona del Parc Fort Mason on no vam poder suportar la temptació i vam llogar un GOcar per recórrer la zona turística. Despistats vam baixar fins la zona de la ciutat no-turística i passant entre els cotxes com a Barcelona amb la moto la gent ens mirava amb una cara que no tenia preu;
estan acostumats a veure coses poc comuns, però aquella no se l’esperaven! Un cop fet el show vam anar cap al port que dona a la bahia que porta el nom de la ciutat, i no alrevés... Hi ha fins a 47 piers. Alguns simplements molls, altres tot un món al voltant. Si fa temps vaig citar el port dels Simpson per descriure Fort Myers Beach, ara he de tornar a recorra-hi ja que el nombre de botigues, restaurants és increïble, tot muntat sobre els taulons de fusta. S’ha de dir que al Pier 39 fan les millors crêpes de la West Coast! En fi, després de berenar vam anar cap a 49mile Scenic Drive. Vam tornar a passar per alguns carrers visitats, però ens va permetre no perdre’n cap i per fi vam arribar a un dels carrers més mítics de San Francisco Lombard St. Les pendents de San Francisco són realment 
impressionants, i el més xocant és que no són sempre en el mateix sentit com a Barcelona (mar-muntanya) sino que diferents turonets molt pronunciats creen un relleu talment espectacular i carrers 
com aquest o com California donen una visió de la ciutat i de la bahia que paguen la pena veure. Aquell diumenge abans d’agafar el cotxe vam poder provar el tranvia, ple de tusistes com nosaltres però s’havia de fer. Si al meu germà va insistir fins a pujar al Trenito Catalano de Sardenya jo vaig fer el mateix a San Francisco, i fent un paga-Schuache!
Per la nit ens vam dirigir a l’aeroport per dormir a l’avió i anar a treballar en quan arribéssim. Un cap de setamana sense descans i que ens va deixar amb més ganes de tornar a Califòrnia que abans d’anar-hi. Esperava molt d’aquesta ciutat, pensava que era el NY de la costa Oest, que no era americà en el sentit conservador i que tenia una personalitat molt pròpia, renegant en part de la resta del país. En part vam veure això, però no vaig acabar de notar-ho. Sí que van d’un altre “pal”, sí que notes que no ets a Fort Myers per exemple. Tot i això, no vam poder trobar, a part potser de la
discoteca de divendres, un ambient especial. Van faltar dies per recórrer la zona de la ciutat menys turística, i tenir referències i inclús un contacte que sempre et pot ensenyar perquè la gent està tan atreta per aquesta ciutat i no simplement per les cases baixes ben cuidades i pels carrers amb vistes impressionants, o per un clima templat on ni el fred a l’hivern ni la calor a l’estiu son excessius. Guarda un cert paral·lelisme amb Barcelona, i potser pels turistes de pocs dies i poc assessorats tambés és difícil trobar el punt que té la nostra ciutat. S’hi haurà de tornar, que la zona dels vins i la carretera de la costa es veu que son preciosos.
Ara sóc a Georgia, hem visitat Savannah i trepitjat South Carolina. Tornem a Atlanta on he estat tota la setmana evaquat per la tempesta Ernesto (no ha arribat a nivell d’huracà). Dimecres volem de nou cap a Fort Myers, enmig de dos projectes i sense saber quin tindré el mes que ve. Només tinc clar que abans del 15 torno a Barcelona. El visat s’expira, no hi ha millor excusa... Fins aviat!
Arribant a Oakland un tren ens va portar a una zona cèntrica de San Francisco (Powell Station). Només sortir de l’estació un grup de gent amb patins i bicicletes decorats amb llums de colors poc discrets i cridant ens van rebre. No era una benvinguda, estaven fent la ruta de la ciutat per la nit i es dedicaven a baixar les escales mecàniques en patins línea. Just darrera hi havia el punt final d’una de les línees del Cable Car (tranvia).
En aquest punt els tranvies fan la volta manualment i canvien de sentit. Tot un ritual que xoca sobretot si acabes d’arribar. En fi, estava clar que havíem arribat i que la ciutat estava desperta. Caminant vam passar per Union Square i prop de la porta de China-town que visitaríem més tard. Un cop instal·lats a l’hotel i sopats en un diner nocturn vam anar a buscar l’agitació. Després de dubtar, perquè primeres opcions mai son bones, vam entrar en un local anomenat Ruby Skye. Encaixant com uns senyors l’abusiva entrada sense copa inclosa vam trepitjar la gespa de l’entrada on descansaven alguns grups de gent com si es tractés del jardi de casa seva amb les taules i les cadires blanques. Creuant un riu de gent per un passadís de bellut vermell vam entrar en un teatre molt ben il·luminat i ple de decoració. Estava ple a bessar i la gent ballava la bona música house del local. Pujant a la part de dalt del teatre vam trobar la sorpresa de la nit: a la part del mig del balcó que donava a tota la part de baix hi havia un espai reservat per un artista. No podia ser més autèntic vestit de fosc amb camisa negra tacada per l’oli de les pintures, un cabell llarg recullit amb una cua a la part de dalt del cap i barba d’una setmana. Estava pintant un quadre de la nit. Es podia intuir el teatre amb les palmeres decoratives, els fons d’on penjaven teles amb projeccions, els focus que iluminaven tota la sala i fins i tot els caps i els braços de la gent ballant. Tot pintat amb un estil de discoteca. Els traços seguien el ritme de la música, normal considerant que l’home ballava mentre pintava, tot un espectacle! El Dj va presentar una cantant vinguda de NY que cantava rap acompanyada per música electrònica, va estar força bé. Quan ja estàvem cansats i ens pensàvem que plegaríem d’hora el local va donar la senyal per l’última copa: “Last call!”. Per nosaltres eren les 5 del matí, però en hora local eren les 2 i ens feien fora.
A l’endemà vam posar-nos el “mono” de turistes i vam visitar China Town. La porta està al carrer Stockton i des d’allà s’extenen mil botigues xineses que venen de tot, no ho descobrirem ara. Tots els locals d’aquella zona pertanyen a xinesos, hi tenen la comunitat adaptada però sense voler perdre la seva identitat. Els dissabtes i diumenges els nens van a classe de xinès, hi vam veure les escoles i els hospitals propis. Seguint pujant cap al Nord vam arribar a la zona del Parc Fort Mason on no vam poder suportar la temptació i vam llogar un GOcar per recórrer la zona turística. Despistats vam baixar fins la zona de la ciutat no-turística i passant entre els cotxes com a Barcelona amb la moto la gent ens mirava amb una cara que no tenia preu;
estan acostumats a veure coses poc comuns, però aquella no se l’esperaven! Un cop fet el show vam anar cap al port que dona a la bahia que porta el nom de la ciutat, i no alrevés... Hi ha fins a 47 piers. Alguns simplements molls, altres tot un món al voltant. Si fa temps vaig citar el port dels Simpson per descriure Fort Myers Beach, ara he de tornar a recorra-hi ja que el nombre de botigues, restaurants és increïble, tot muntat sobre els taulons de fusta. S’ha de dir que al Pier 39 fan les millors crêpes de la West Coast! En fi, després de berenar vam anar cap a 49mile Scenic Drive. Vam tornar a passar per alguns carrers visitats, però ens va permetre no perdre’n cap i per fi vam arribar a un dels carrers més mítics de San Francisco Lombard St. Les pendents de San Francisco són realment 
impressionants, i el més xocant és que no són sempre en el mateix sentit com a Barcelona (mar-muntanya) sino que diferents turonets molt pronunciats creen un relleu talment espectacular i carrers 
com aquest o com California donen una visió de la ciutat i de la bahia que paguen la pena veure. Aquell diumenge abans d’agafar el cotxe vam poder provar el tranvia, ple de tusistes com nosaltres però s’havia de fer. Si al meu germà va insistir fins a pujar al Trenito Catalano de Sardenya jo vaig fer el mateix a San Francisco, i fent un paga-Schuache!Per la nit ens vam dirigir a l’aeroport per dormir a l’avió i anar a treballar en quan arribéssim. Un cap de setamana sense descans i que ens va deixar amb més ganes de tornar a Califòrnia que abans d’anar-hi. Esperava molt d’aquesta ciutat, pensava que era el NY de la costa Oest, que no era americà en el sentit conservador i que tenia una personalitat molt pròpia, renegant en part de la resta del país. En part vam veure això, però no vaig acabar de notar-ho. Sí que van d’un altre “pal”, sí que notes que no ets a Fort Myers per exemple. Tot i això, no vam poder trobar, a part potser de la
discoteca de divendres, un ambient especial. Van faltar dies per recórrer la zona de la ciutat menys turística, i tenir referències i inclús un contacte que sempre et pot ensenyar perquè la gent està tan atreta per aquesta ciutat i no simplement per les cases baixes ben cuidades i pels carrers amb vistes impressionants, o per un clima templat on ni el fred a l’hivern ni la calor a l’estiu son excessius. Guarda un cert paral·lelisme amb Barcelona, i potser pels turistes de pocs dies i poc assessorats tambés és difícil trobar el punt que té la nostra ciutat. S’hi haurà de tornar, que la zona dels vins i la carretera de la costa es veu que son preciosos.Ara sóc a Georgia, hem visitat Savannah i trepitjat South Carolina. Tornem a Atlanta on he estat tota la setmana evaquat per la tempesta Ernesto (no ha arribat a nivell d’huracà). Dimecres volem de nou cap a Fort Myers, enmig de dos projectes i sense saber quin tindré el mes que ve. Només tinc clar que abans del 15 torno a Barcelona. El visat s’expira, no hi ha millor excusa... Fins aviat!
De nou NYC
Llevar-se un dissabte al matí a Manhattan és una gran sensació. I més si et trobes prop de Time Square i veus el bullici de gent des de lluny. 
Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.
És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? 
Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. 
Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.
He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!
Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.
És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? 
Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. 
Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!
