Friday, August 11, 2006
La City
Sóc urbà, sóc de ciutat i cada cop ho tinc més clar. M’encanten les metròpolis i la seva agitació. Quan marxo de Barcelona i miro enrere tinc la impressió que a la ciutat vaig sempre stressat, sempre empalmant la feina amb anar a algun lloc, d’aquest lloc a casa i sempre corrent amb la moto amunt i avall. Però en metro és igual d’stressant. Però no és ben bé stress, és activitat, agitació, gent per tot arreu, ofertes d’oci tocant amb llocs de negoci, i voltats de vivendes on la gent entra i surt a totes hores, i més a la ciutat que mai dorm, Nova York. Aquest any he tingut la sort de visitar París, Londres i ara NYC. Tota una experiència i una ocasió perfecte per conèixer-les i comparar-les sense voler... cada una té el seu encant, i evidentment les europees molta més història. Sempre he estat més a prop de la cultura francesa, per l’escola, per la proximitat i pels dos anys d’estudis allà. Els conec, els admiro i més la capital d’un estat fet per a ella. Però també sé que és difícil adaptar-s’hi i potser més amb els parisins. Em quedaré amb la broma del meu pare: “França és un gran país i només té un problema, que està ple de francesos...” Una abraçada pel meu tiet parisí.
Londres és increïble i la ciutat que menys conec. Xoca la seva multiculturalitat i la seva activitat i oferta diversa. Però NYC, I love NY! M’encantaria viure un o dos anys en alguna d’aquestes capitals, i l’americana seria potser la primera opció. Despullem-la:
Vam combinar molt bé els vols i divendres a la tarda el tren des de Newark ens va deixar a la Penn Station per dirigir-nos a prop de Time Square. Entrar a l’illa de Manhattan pel túnel no ofereix molta vista de l’Skyline, i és encara més xocant sortir del Subway i trobar-nos amb el Midtown just davant nostre amb el Sol encara picant i intentant esquivar els alts edificis per repartir llum. Ens vam dirigir al MOMA en una bona caminada, la primera, per aprofitar el “Target Friday” per entrar sense pagar al Museu d’art moden. Va valer tan la pena el passeig com la visita i després d’unes hores vam decidir veure la millor posta de Sol, o si arribes tard les primeres llums, del Downtown des del Brooklyn Bridge.
Creuant el pont de nou caminant ens vam dirigir a la nit del Soho.
Una mica perduts pels seus carrers, una simpàtica actriu-ballarina de Buffalo ens va recomanar un parell de llocs. Ens vam trobar amb un dels exemples vivents de NYC; havia abandonat el seu poblet de l’americà nord-central per trobar el seu somni de ballar i actuar, i per realitzar-ho només podia anar a la City, on vivia en un apartament del Soho, vestia sense pretencions i actuava a l’endemà en un programa de televisió. L’Alex, company de viatge, comentava que havia estat tan simpàtica perquè no era de la ciutat... D’altres viuen 2 ó 3 anys a la ciutat per progressar en les seves carreres, especialment financeres, però molts marxen de nou per viure en d’altres ciutats “més tranquiles i residencials” i potser, més americanes. Dels consells de la noia en vam agafar el primer per sopar de manera fashion en un restaurant Thai força bo. Per fi poc menjar, bons aliments i força equilibrat i sà!! Era un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona pel tipus de menjar i per la decoració, tot i que l’ambient es notava una mica diferent. Les dones van quasi totes amb vestit a l’estiu... unes caipirinhas en un altre local del Soho ens van permetre observar la proximitat entre la gent que es trobava, es presentaven i xerraven de qualsevol cosa, com si fossin amics de tota la vida, curiós. Primer contacte amb NYC molt positiu, però encara em quedaven molts llocs per visitar que m’havien quedat pendents de l’any anterior...
(per a continuar)
P.S. La feina no m’ha permès avançar més. Quan torni de San Francisco l’acabo! Bon cap de setmana!
Londres és increïble i la ciutat que menys conec. Xoca la seva multiculturalitat i la seva activitat i oferta diversa. Però NYC, I love NY! M’encantaria viure un o dos anys en alguna d’aquestes capitals, i l’americana seria potser la primera opció. Despullem-la:
Vam combinar molt bé els vols i divendres a la tarda el tren des de Newark ens va deixar a la Penn Station per dirigir-nos a prop de Time Square. Entrar a l’illa de Manhattan pel túnel no ofereix molta vista de l’Skyline, i és encara més xocant sortir del Subway i trobar-nos amb el Midtown just davant nostre amb el Sol encara picant i intentant esquivar els alts edificis per repartir llum. Ens vam dirigir al MOMA en una bona caminada, la primera, per aprofitar el “Target Friday” per entrar sense pagar al Museu d’art moden. Va valer tan la pena el passeig com la visita i després d’unes hores vam decidir veure la millor posta de Sol, o si arribes tard les primeres llums, del Downtown des del Brooklyn Bridge.Creuant el pont de nou caminant ens vam dirigir a la nit del Soho.
Una mica perduts pels seus carrers, una simpàtica actriu-ballarina de Buffalo ens va recomanar un parell de llocs. Ens vam trobar amb un dels exemples vivents de NYC; havia abandonat el seu poblet de l’americà nord-central per trobar el seu somni de ballar i actuar, i per realitzar-ho només podia anar a la City, on vivia en un apartament del Soho, vestia sense pretencions i actuava a l’endemà en un programa de televisió. L’Alex, company de viatge, comentava que havia estat tan simpàtica perquè no era de la ciutat... D’altres viuen 2 ó 3 anys a la ciutat per progressar en les seves carreres, especialment financeres, però molts marxen de nou per viure en d’altres ciutats “més tranquiles i residencials” i potser, més americanes. Dels consells de la noia en vam agafar el primer per sopar de manera fashion en un restaurant Thai força bo. Per fi poc menjar, bons aliments i força equilibrat i sà!! Era un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona pel tipus de menjar i per la decoració, tot i que l’ambient es notava una mica diferent. Les dones van quasi totes amb vestit a l’estiu... unes caipirinhas en un altre local del Soho ens van permetre observar la proximitat entre la gent que es trobava, es presentaven i xerraven de qualsevol cosa, com si fossin amics de tota la vida, curiós. Primer contacte amb NYC molt positiu, però encara em quedaven molts llocs per visitar que m’havien quedat pendents de l’any anterior...(per a continuar)
P.S. La feina no m’ha permès avançar més. Quan torni de San Francisco l’acabo! Bon cap de setmana!
Wednesday, August 02, 2006
Pròxims destins
Bones vacances a tots!, els que podeu... no tindré vancances, només algun dia que em pugui agafar, però podré anar 4 dies a Barcelona i Borredà: entre el 18 i el 22 d'agost.
Després de tornar de NYC (article pendent) ens dirigirem a San Francisco, Philadelphia i un altre destí per determinar. El mapa es va actualitzant...
Fins aviat!
Key West i les ulleres perdudes
Vam abandonar South Beach per seguir el road trip i ens vam dirigir cap al Sur; el nostre destí, la part més al Sur de tots els Estats Units, Key West. Per arribar-hi necessitàvem deixar la península, i anar saltant de “cayo en cayo y tiro porqué me toca”. És curiós mirar el mapa i veure que la carretera s’ha convertit en un collar que uneix el seguits de perles en forma d’illetes. Key significa cayo, o illeta en castellà. Però el primer nom que van rebre no va ser tan simple. Es deien Los mártires o "the martyrs" ja que semblaven homes patint... i en canvi sí que hi va haver màrtirs del mar degut a les aïgues baixes plenes de coralls.
La unió de la carretera no va sempre existir i els keys van anar passant de mans en mans com si fossin coralls reals. Primer van ser els espanyols que els van utilitzar per a fins marítims, però van haver de cedir-los als britànics amb la resta de Florida a canvi de deixar Cuba en mans espanyoles. Tot i això, el tracte no va ser mai clar, i no se sabia molt bé si els keys eren part de Florida o de Cuba, fet curiós mirat actualment, però prou lògic mirant la geografia. Finalment van tornar a pertànyer als hispans per evitar que caiguessin en mans americanes en la guerra de l’independència. Quin mareig i més al mar! En fi, finalment tot va ser els EUA i la seva proprietat va quedar més establerta amb la construcció salomònica al 1912 d’una línea de tren que arribava fins al Key West!
Però al 1935 un huracà va fer de les seves i va destrossar els rails, fet que va provocar la construcció de l’actual carretera, que està composta de més de 40 ponts que uneixen els keys i de 126 milles.
Però més enllà de la història els keys són el carib americà. Si l’estat de Florida ja és considerat caribeny els keys són la guinda del pastís. Són la frontera entre l’Atlàntic i el Golf de Mèxic i un clima tan exposat al Sol i a la calor com als huracans i tornados. Només cal veure els plants d’evacuació muntats i algunes embarcacions destrossades contra la costa. Però també s’ha convertit en un parc pels turistes americans. Hi han posat tots els locals que necessiten des dels McDonald’s als Home Depot i els bars amb música en directe.
No cal dir que els keys més macus són els petits, els més poblets i que tenen petites platges. 
Vam parar per fer aprofitar el Sol que sortia i una platja d’un pam de profunditat durant 100, 200 o 300 metres no ho vam arribar a comprovar. Realment impressionant, tant com els crancs que corrien al voltant dels peus, són rapidissims! Un cop al Key West vam anar cap al carrer Duval que és on hi ha tota l’animació, i la daily celebració del Sunset. Llàstima que plogués i ens vam perdre l’espectacle de la posta de Sol, però no l’animació perquè tot i estar en temporada baixa de gent no en faltava. Potser no de la nostra quinta...
El matí va tornar el bon temps i un Jet Ski (moto aquàtica) ens esperava per fer la volta al Key West.
Molt divertit, cansat i interessant veure una illeta des d’una moto. Però el mar obert tenia una sorpresa per a nosaltres i com a regal per al carib, no sé si a les aïgues del golf de Mèxic o a les atlàntiques, vaig deixar-hi unes ulleres de Sol en caure bruscament. L’aigua no fa mal, però vaig entendre per a què serveixen les cordes horteres que aguanten les ulleres...
P.S. Podreu veure els animals que hi havia per les illes.
La unió de la carretera no va sempre existir i els keys van anar passant de mans en mans com si fossin coralls reals. Primer van ser els espanyols que els van utilitzar per a fins marítims, però van haver de cedir-los als britànics amb la resta de Florida a canvi de deixar Cuba en mans espanyoles. Tot i això, el tracte no va ser mai clar, i no se sabia molt bé si els keys eren part de Florida o de Cuba, fet curiós mirat actualment, però prou lògic mirant la geografia. Finalment van tornar a pertànyer als hispans per evitar que caiguessin en mans americanes en la guerra de l’independència. Quin mareig i més al mar! En fi, finalment tot va ser els EUA i la seva proprietat va quedar més establerta amb la construcció salomònica al 1912 d’una línea de tren que arribava fins al Key West!
Però al 1935 un huracà va fer de les seves i va destrossar els rails, fet que va provocar la construcció de l’actual carretera, que està composta de més de 40 ponts que uneixen els keys i de 126 milles.Però més enllà de la història els keys són el carib americà. Si l’estat de Florida ja és considerat caribeny els keys són la guinda del pastís. Són la frontera entre l’Atlàntic i el Golf de Mèxic i un clima tan exposat al Sol i a la calor com als huracans i tornados. Només cal veure els plants d’evacuació muntats i algunes embarcacions destrossades contra la costa. Però també s’ha convertit en un parc pels turistes americans. Hi han posat tots els locals que necessiten des dels McDonald’s als Home Depot i els bars amb música en directe.
No cal dir que els keys més macus són els petits, els més poblets i que tenen petites platges. 
Vam parar per fer aprofitar el Sol que sortia i una platja d’un pam de profunditat durant 100, 200 o 300 metres no ho vam arribar a comprovar. Realment impressionant, tant com els crancs que corrien al voltant dels peus, són rapidissims! Un cop al Key West vam anar cap al carrer Duval que és on hi ha tota l’animació, i la daily celebració del Sunset. Llàstima que plogués i ens vam perdre l’espectacle de la posta de Sol, però no l’animació perquè tot i estar en temporada baixa de gent no en faltava. Potser no de la nostra quinta...El matí va tornar el bon temps i un Jet Ski (moto aquàtica) ens esperava per fer la volta al Key West.
Molt divertit, cansat i interessant veure una illeta des d’una moto. Però el mar obert tenia una sorpresa per a nosaltres i com a regal per al carib, no sé si a les aïgues del golf de Mèxic o a les atlàntiques, vaig deixar-hi unes ulleres de Sol en caure bruscament. L’aigua no fa mal, però vaig entendre per a què serveixen les cordes horteres que aguanten les ulleres...P.S. Podreu veure els animals que hi havia per les illes.
