Ferran Around

Un dels productes més reconeguts d’aquesta illa caribenya és el seu cafè. No és com a Itàlia o a la nostra terra on a quasi a cada bar pots prendre un bon cafè. Tot i ser productors costa trobar cafès expresso i la influència americana es feia palpable. Aquest líquid quasi transparent, sense gust i bullint que em prenc cada matí aquí també es trobava allà, una pena pensant que la matèria primera és de qualitat. El cafè es troba a les Blue Mountain, així és com es diuen tot el grup de muntanyes blavoses del centre de l'illa. No hi havíem entrat encara, només les veiem des de la costa. Però per anar a Kington, altra punta de la illa, havíem de passar-hi. L’etapa del dia havia de ser Negril – Black River – Kingston. La parada a Black River era per fer un safari pel riu. Pujar amb barca riu negre amunt i veure els poblets i la flora i la fauna que s’hi trobo, però l’amenaça d’atacs per part de grup violents riu amunt havia fet canviar el recorregut i ja no s’arribava als pobles. Total que per veure 4 cocodrils i res més vam preferir escaparnos a Treasure Beach, més al Sud i que no anava del tot de camí cap a Kington, però teníem temps. De camí vam fer un banyet en una de les platges desertes que s’hi trobaven, semblant quan ho vam fer a Brasil, recordeu Bernat i Miquel?, a riuuu! Bé, doncs finalment vam arribar a Treasure Beach, suposadament amb aquest nom perquè uns pirates hi van enterrar un tresor o potser perquè tenen la reputació de ser els més treballadors de la illa. Un cartell dóna la benvinguda als visitants amb la següent frase: “En aquesta parròquia s’hi treballa, no es fa el peresós” Els pagesos i els pescadors sembla que van per feina, i aquest territori que forma part de la parròquia de Sta Elisabeth té una platja peculiar, l’única de terra fosca. També hi ha turisme, però més dispers i més relaxat, en bungalows de diferents arquitectures com la marroquina. Va ser una visita curiosa on vam trobar més gent de la zona a la platja que turistes, i tot i donar la sensació d’anar més a la seva bola van ser molt atents. Quedava força camí fins a Kingston i la carretera difícial així que vam anar tirant. Alguna que altra parada ens va ensenyar que la gent de l’interior passa completament del turisme, les mil i una paradetes a peu de la carretera eren per proveïr els viatjants de fruites i beguda. Vam pujar força amunt i quan ja teníem perspectiva de la costa vam poder admirar una vegetació no gaire llunyana de la suïssa, exagerant una mica clar. Algunes cases grans i senyorials trencaven l’harmonia de petites cases de pagès entre la vegetació, es veu que no només eren anglesos residents a la illa, sinó que també jamaicans que havien emigrats a NY, Londres o altres ciutats que tornaven amb diners al seu lloc d’orígen per retirar-s’hi.
A Kingston no vam poder fer gaire cosa per l’hora d’arribada i perquè és un caos de ciutat, la única de veritat de la illa. El títol de ciutat més perillosa del món per davant de Johanesburg no era molt temptador per sortir a prendre algo i ens vam quedar per la zona de l’hotel. A l’endemà només vam poder visitar la que va ser casa de Bob Marley i ara museu. Hi havia tot tipus de detalls, des dels furats d’uns trets que va rebre al 79’, passant per tots els premis que va rebre, el primer reproductor de vinils que va tenir, o la foto del seu pare, un legionari anglès ben blanquet. El guia, un noi jove amb cara alegre, prim i amb una cadera prodigiosa ens va fer l’explicació molt amena. A cada lloc recordava una cançó i la cantava, o la feia endevinar als visitants, tot un espectacle! De Bob Marley no acabaríem mai de parlar i no en sóc cap expert, però un poso alguns links de referència per qui hi estigui interessat: Oficial, un blog interessant en castellà, i el museu-casa.
Ha estat un plaer visitar aquest país, però com sempre tens la sensació que necessites tornar-hi per visitar tot allò que no has pogut veure, com Ocho Ríos, Kingston, Port Antonio... en fi, potser algun dia. Despedint-me em queda els somriures, les salutacions de tots els “venedors de coses” que trobàvem pel camí i ens donàven la mà com a Bro’s i ens deien “No problem, respect”. Fins aviat.