Ferran Around

Dissabte ens vam llevar com Déu mana, amb un partit del Mundial. De fet, vam poder seguir bona part del partit de Portugal – Anglaterra des de la platja de Montego. Temps de prendre el Sol i una cerveseta jamaicana Red Stripe, prou bona per cert, se’ns va fer l’hora de tornar a quedar amb el nostre amic francès. El destí va ser una mica cruel i vam escollir veure el França – Brasil amb tots els gavatxos de la illa que es van reunir a prop de MoBay. Fins i tot hi havia l’ambaixador, imagineu l’ambient. Sembla una fatalitat, però sempre estic envoltat de gavatxos quan guanyen a Brasil ; Edu, recordes el viatge del 98’ ? buffff. Mai més. La part positiva, “La France paie” que deia l’ambaixador, i vam dinar i beure de gratos. Un cop acabat el partit vam poder marxar corrent cap el nou destí: Negril. El trajecte seguint la costa era ideal, és fabulós seguir el mar des d’una carretera de corbes passant per tots els poblets i comprant fruites i tallats de fusta. L’autopista, d’un carril per banda, ens va permetre conèixer els nous pirates de la illa, hereus dels que terroritzaven tot el Carib, els taxistes: tots amb el mateix model de cotxe semi-familiar i adelantant per tot arreu, i clar, creuant-se entre els cotxes. Després d’aprendre que es conduia per l’esquerra i les rotondes s’agafen alrevés vam arribar a Negril. El poble en sí és molt petit, però té una platja d’11 km de llarg i en aquesta extensió hi ha numerosos Hotels – Ressorts i altres petits hotelets. Volíem instal·lar-nos en un d’aquests darrers, però com paga l’empresa vam mirar més cap al Sur i vam trobar la caseta dels meus somnis, Tensing Pen... un xollo, The Long House per 6 persones feia que els tres ni ens trobessim, tenia de tot: vistes al pont que creuava una petita entrada de mar d’on saltàvem per fer un banyet (veure fotos). Diferents zones on trencaven les ones, soroll que escoltava mentre m’adormia al meu llit protegit per una mosquitera i que em despertaven suament pel matí. Realment, semblava el paradís. Vam voler aprofitar el pis, i vam decidir fer-hi dues nits. La primera va resultar una mica especial. El concert de Reggae a la platja no va acabar de convence’ns, però va estar bé. Per animar-nos una mica vam anar a un altre local on vam corroborar les nostres sospites: pel turisme sexual cal anar a Negril. Moltes parelles cantàven, tan homes com dones amb la mateixa proporció buscaven parelles locals. No és el millor ambient per a parelles recent casades com anuncien per Internet, ni tampoc per a nosaltres, així que vam decidir matar la nit amb un ron ben acompanyat davant de l’espectacle de les ones de nou. Això ens va tornar la calma després d’episodis una mica estrambòtics rematat, mai més ben dit, per l’esclafament de crancs enormes que creuaven la carretera per la nit. L’espectacle estava de nou al voltant de la carretera, sempre ple de gent venent coses, oferint-ne, anant caminant d’un lloc a un altre, taxis que s’oferien. Per ser blanc, ja ens deien “italiano” i ens volien vendre alguna cosa. Els millors moments amb la gent d’allà eren saborejant de nou el Jerk Chicken en un dels carretons, un cop compraves eren maquíssims, s’ha d’entendre.
Però el millor contacte amb la gent de Negril va ser buscant peix. Preguntant pel Fisherman de Negril. Aquest objectiu ens va portar a les casetes/xaboles on viuen la gent local, molt a prop de la platja on havíem estat, però el fons havia canviat. Vam descobrir tallers on feien tallats de fusta molt més currats, i mentre regatejàvem l’home es complanyia dels problemes del seu ofici, de quan li costava cada fusta i cada pintura, de com havien pujat els preus els últims anys i que no abusessim... després vam trobar l’home, el de la canya i poques dents. Un home gran que ens portava insistenment al seu local. Eren quatre parets de fusta no gaire gruixuda però molt ben pintada, la Peace & Love Shop. Amb aquest nom el peix només podia ser bo. Vam entrar-hi sense dubtar i interrompent el dinar, arròs blanc, d’un parell de companys joves vam anar fins la nevera. Es feia molt curiós veure alguns d’ells vestits amb quatre draps i al costat un més jove amb samarreta Nike, ulleres de Sol i sabates esportives... no vaig preguntar. Molt amables ens van ensenyar el peix pescat aquell mateix matí amb la barqueta de menys de 5 metres de la que disposava. Vam escullir una tonyina maca de veritat, casi 5 Kg, fresca del dia i es va oferir a netejar-la. No tenia cap més lloc que el mar, ens hi vam dirigir. Net i polit ens el vam endur més contents que un gínjol per cuinar-lo a casa. Quan compres productes de la terra que visites i les cuines tens la sensació que t’integres una mica, que hi vius per uns moments. El vam cuinar una part a la planxa amb una mica de soja, amb el toc de paella del cheff, i una altra al forn amb ceba i espècies. Impressionant per sabor i quantitat!!

Pròxim i últim capítol: Camí de Kingston i tornada a casa.