Ferran Around

Xaymaca és el nom original de Jamaica. Depenent de les fonts significa terra de la fusta i l’aigua o illa amb varies primaveres. El segon nom no l’he pogut comprobar, però sí que és cert que l’extensió de la seva vegetació i els numerosos arbres fan entendre el nom original que van posar la tribu dels Arawak. És una illa muntanyosa vorejada per un mar caribeny amb aigües clares i plena de fruites i animals, en fi, el tròpic per fi.
Els pobres Arawak van ser invaïts per Colom en el seu segon viatge a les amèriques al 1494, i van patir tots els mals que portaven els conqueridors. Els van esclavitzar i va morir la meitat de la seva població a causa dels esternuts portats de la península ibèrica... Posteriorment els anglesos es van encapritjar de la illa, com abans els francesos, i van fer fora les colònies espanyoles. Els britishs van ser més efectius, malauradament, i van exterminar qualssevol resta de l’antiga tribu per portar al seu lloc esclaus d’Àfrica. Van fer créixer la producció de la illa que es va centrar en el sucre i el cafè. Jamaica era una colònia més d’Anglaterra, i com totes les altres va assolir la seva independència durant el segle XX, al 1962, després d’un debat per fer la seva constitució. Sense guerra oberta i amb fortes relacions encara en l’actualitat, una mica diferent que les antigues colònies espanyoles...

Bé, posem-nos en camí. Després de carregar-nos de pasciència amb l’aeroport de Miami, vam viatjar amb Air Jamaica, tota una experiència. Amb els colors llampants i intentant trobar Cuba per la finestra ens vam plantar a MoBay, com diuen popularment a Montego Bay. És la segona ciutat de la illa, i les dues úniques amb aeroport, per tant el trajecte estava clar; arribar a la primera i repartir des de l’altra, Kingston. MoBay és relativament turística, ja que en temporada alta, i ara no ho és, es transforma en un dels centres dels Spring-Breakers. Sorprèn que tot està net, més a joc amb les aigües cristalines i les palmeres; platges ideals just davant d’una ciutat, increïble. Després de superar la burocràcia i la parsimonia dels encarregats del lloguer del cotxe vam poder sortir. A vegades oblidem les avantatges dels sistemes informàtics on-line, i la feina feta tota a mà, paper rere paper ens sembla absurda, però així és com es feia abans i com es fa encara en alguns països. Per sort, el bonrollo dels jamaiquins amb el seu “No problem” fa més amena l’espera, en fi després de casi una hora vam poder experimentar la conducció per l’esquerra! Sí, volant a la dreta i per les carreteres estretes!
Un cop instal·lats a l’hotel, cutrillo, però ben situat, vam quedar amb un amic meu de Lyon, en Djibril. Ens va portar a sopar a un lloc que semblava més un bar de happy-hour que cap altra cosa. Música alta, sobre tot R&B i gent d’allà preparant la nit de divendres. Mentre ens situavem i anavem bebent cerveses i provant el Ron jamaicà en Djibril em narrava mentre el veiem com és el ball de la illa. Diguem que els orígens de Reggaeton són jamaicans, tot i que l’original sempre té més classe...
Per fi vam sopar, un peix excel·lent, fregit al punt just i acompanyat com és típic al carib per arròs. Amb el bon gust de boca ens vam adreçar al lloc de moda els divendres per la gent de la ciutat, el Peer One. Discoteca situada sobre un moll de fusta amb sala central i una passarel·la que portava a uns vaixells amarrats. Va ser mala idea anar a fer un vol per aquesta zona. Allà vam començar a notar la gran oferta jamaicana; t’ho venen tot, des de la mítica maria, a altres drogues superiors i fins i tot altres proposicions: “Hey mAn, I have something for you...” no gràcies. Vam anar als nostres rons amb cola que eren el més barat i més bo, uns 100 J$ (més o menys 1€). Molt important: en llocs així sempre portar moneda local, ja que si pagues en US dollars, encara q es pot, et surt molt més car ja que fan el canvi aixecant el dit índex i mirant per on bufa el vent. La cosa es va anar animant i entrant la matinada es va omplir fins a rebentar; nois, les dones de MoBay ens van impressionar. Però suposo que esperaven algun gest nostre que no va arribar, vam marxar que teniem gana i el Jerk Chicken ens estava esperant davant l’hotel. Fan el pollastre com ningú, al carbó i amb especies i salsa per sobre (la barbacoa és un barril reciclat partit per la meitat que s’obre). Una pipa de la pau i a dormir que a l’endemà tocava començar el trajecte cap a Negril.