Ferran Around

Estic d’acord amb Rosalia, m’agrada San Juan. Aquesta “Puerto Rican “ es resistia a deixar-se seduir per Nova York després de deixar la seva ciutat natal, dins el musical West Side Story. Sempre em va agradar aquella cançó plena de força, lluita i discussió.
“Puerto Rico, You lovely island…Island of tropical breezes. (…)
Puerto Rico... You ugly island... Island of tropic diseases. Always the hurricanes blowing, always the population growing…” i llavors aquell crit unànime de patriotisme adoptat :

“I like to be in America!

O.K. by me in America!

Ev'rything free in America

For a small fee in America!”

Bé, seguiria comentant la cançoneta, però ja la podeu seguir vosaltres mateixos a la web. Aquesta historieta que em va fer descobrir l’illa descriu la relació estranya de l’illa amb els EUA. Es palpa en l’ambient, almenys a la capital. Però dóna la impressió que han sabut treure profit de la situació històrica i política. Com feien els grans Cruz y Raya - Historia de Puerto Rico muuu rápida – l’explicarem: Va ser descoberta per Colon al 1943, en el seu segon viatge i li va posar el nom de San Juan Bautista. Va ser base militar per als espanyols i va progressar econòmicament gràcies a la seva indústria i el comerç, no només per l’agricultura. Al 1898 va passar a mans americanes com a botí de la guerra hispanoamericana, i des de llavors no van perdre el seu control. Al 1917 es va concedir la ciutadania americana als seus habitants i van passar a tenir governadors elegits pel president dels EUA. Al 1947, els porto-riquenys van poder elegir el seu governador, i al 1952 van aconseguir l’estatus d’Estat lliure associat que encara perdura.
Tot i això no és un tema tancat, sinó que és el pivot sobre el qual giren els tres principals partits del país. N’hi ha un de verd, un de vermell i un de blau, i no són els teletubbies... el PPD (Partido Popular Democrático), tot i que a la península ibèrica serien els blaus o els taronges aquí són els vermells. És un partit històric i un dels protagonistes per aconseguir l’estatus actual, el qual defensen a mort. Més a l’esquerra es troben els verds, i sense un Saura, demanen l’independència respecte als EUA; representen el Partido Independentista de PR i també defenen una política social-demòcrata. Finalment a l’altra banda trobem els progressistes, els blaus, que volen la inserció completa de PR als EUA com un estat més, és el Partido Nuevo Progresista els quals no han dedicat tot el pressupost per a la web. En fi, varietat, però estabilitat i democràcia. Amos del seu destí. És un país en què l’economia funciona, i és l’enveja de tot el carib. Però la part més interessant no és l’estat de benestar, sinó la seva compatibilitat amb guardar els valors i la manera de fer de Puerto Rico. Són americans, sí, però porto-riquenys sense vergonya. Disposen de la possibilitat de viatjar als EUA sense passaport, i visitar familiars que tenen repartits per NYC, Miami, etc. Però per molts no és la millor sortida, saben que potser allà tindrien més oportunitats, però les que tenen a l’illa no són dolentes. Potser es cobra menys a l’illa o allà no seran presidents de grans Multinacionals, però s’hi viu millor, i és casa seva. Ens sona?
A part del dol·lar i del benestar, la societat a San Juan és una bona mescla. És el casc antic de la gran ciutat. La mini-península on van instal·lar-se els espanyols i van posar-hi el castell militar i les primeres cases es va quedar petita, i l’urbe va anar creixent cap a l’interior. El gran mèrit dels porto-riquenys fou conservar l’arquitectura hispànica d’urbanitzar al voltant de places importants i de guardar moltes cases de l’època espanyola, segurament es nota que no es va viure cap guerra directament en aquells carrers, ni invasions... el Viejo San Juan és petit, jo diria com Gràcia i es pot conèixer a fons en un dia i alguna nit, perquè evidentment canvia de color i de gent. El castell recull la història de l’illa des de l’arribada de Colon fins la guerra amb els EUA i com aquests el van conservar; curiós veure el responsable de la instal·lació vestit igual que l’amic de l’oso yogui... National Park Service
A l’altra punta hi ha El Morro, una extensa superfície on també hi ha restes bèliques, però que en l’actualitat s’omple de famílies que aprofiten per passar les tardes de cap de setmana sobre la gespa fent volar cometes. La gran majoria d’aquestes famílies viuen a l’interior de l’illa i bloquejen el casc antic de cotxes durant hores. El recorregut borejant el mar és atractiu, però la millor passejada és la improvitzada, com a Gràcia. Anar per carrerons, mirar façanes, els noms, entrar en locals, i parlar amb la gent que va ser molt maca. Sorprèn l’herència catalana en els noms de carrers (Calle de la Tanca), restaurants (La Mallorquina, La Bombonera de Puig y

Abraham, un local de “Sucs”), i alguns plats com el “Sandwich de pernil” (pronunciat pelnil). Un altre tret destacable és la norma municipal de prohibir cartells oficials; totes les marques que posen un negoci han d’adaptar el seu logo perquè no desentoni amb l’estil colonial, així les botigues de Ralph Lauren, Custo, Lacoste, Tag Heuer no queden malament. La gastronomía com sempre molt bé, el menjar del carib no arriba al punt de la mediterrania però és força més equilibrada que l’americana. Un acompanyament que mai falla és l’arròs amb fassols (mongetes negres), i el peix i el marisc també es troba a tot arreu. Però un dels plats típics de l’illa és el

el Mofongo que és un plat a base de platans verds axafats. És un pèl pesat i s’ha de mastegar com diuen les àvies, perquè sinó t’ofegues! Però està molt bo. També és típic cuinar, porc, pollastre i peix amb salses “criollas” que al cap i a la fi volen dir locals, pròpies, adoptades de les influències taïnes, espanyoles i africanes. Vam menjar molt bé la veritat.
Quan marxava el Sol la ciutat es buidava de famílies i s’anava omplint de visitants. Americans, porto-riquenys de l’interior i algun altre turista despistat com nosaltres. La varietat de locals no estava malament, i de fet és una de les zones prerides per sortir de festa de la gent d’allà. Ens van recomanar no anar a locals de Reggaeton, perquè només hi havia gent molt jove i ballaven raro... així que vam fer cas i vam anar per la zona de bars del Carrer San Sebastián. Alguns eren molt americans, amb el seu billar, la Budweiser i la música americana. Però també vam estar, darrera la barrera, en un local de salsa d’aquests on tothom balla amb tothom, menys nosaltres. Si fos cha cha cha... res, que hem d’aprendre a ballar salsa perquè era molt divertit. Vam estar donant voltes pels diferents locals, i provant els diferents rons, parlant una mica amb gent d’allà, i sobre tot amb aquells que et volien explicar que tenien un familiar a Espanya, o hi havien anat, però va ser un intercanvi divertit ja que explicaven la situació de l’illa sense tabús. Finalment vam acabar en una disco que més ens encaixava a la zona fashion de BCN o de South Beach, gent una mica rara, però com a tots els llocs.

En fi, crec q la millor manera d’acabar l’article és adreçant-vos al següent poema: Un lloro, un moro i un mico, i un senyor de Puerto Rico. Qui no s’entrebanqui llegint-lo premi!

Fins aviat, aquest cap de setmana Road Trip per Florida.