Ferran Around

Sembla mentida, però fins ahir a la nit no havia vist el mar de Florida. Per fi vam anar a sopar a Fort Myers beach. És la zona costera de la mateix ciutat, però es tarda ben bé mitja hora des d’on som, ja podeu imaginar l’extensió d’aquesta ciutat. Es passa dels centres comercials, les oficines i els restaurants de Fast Food i varis a un port tipus The Simpsons. Sí, recordeu aquell port de fusta amb una entrada per sobre la platja que va cap al mar amb un bar al fons? Doncs viva imatge d’allò, amb les llumetes i la terrasseta davant de la platja. Un home obès amb camisa de flors i pantaló curt cantant cançons típiques americanes, no ho dic per coneixement, sinó perquè l’home de la taula del costat amb bigoti tipus choper de YMCA la tararejava i cantava. Les cambreres repartien plats gegants de peix i marisc a la planxa i com no, ens vam posar les botes! Aquí s’ha d’anar amb peus de plomb quan es demana perquè et maten amb les racions.
Doncs bé, avui és dijous i toca Running a les 5:30 p.m. Tothom d’Accenture (qui vol clar) i alguns dels clients correm 3 milles (uns 5 km) al voltant de la oficina que té un petit llac i gespa, per donar emoció us diré que estarem a uns 32ºC i casi 90% d'humitat. Això de córrer aquí és una bogeria, jo ja no puc dir que m’agrada córrer. Els dos que treballen amb mi en els temes de logística corren cada dia 3 o 4 milles, més un parell de cops a la setmana 7 o 8. Han fet maratons i tal, ahh, tenen 45 anys o més...
Per recuperar forces després hi ha una BBQ (barbacoa) per celebrar que és l’últim dijous de cada mes. I demà “currarem des de l’hotel”, és a dir, anirem a l’aeroport que anem cap a Montigo Bay, Jamaica!! A baix podeu veure els pròxims destins (click per veure més gran:

Dilluns passat vaig aterrar a Miami, però desgraciadament no és el meu lloc de residència. Estem a Fort Myers on hi ha la Headquarter de Chico's, un retailer de moda. Bé, molt fashion tampoc és, però nosaltres no venim per fer crítica d'aquest tipus, sinó per implentar SAP Retail. La meva part es centra en els processos logístics de Planificació i distribució, i s'ha d'acabar tot per octubre... ja veurem!
Bé, després d'aquest repàs rapid a la raó principal per la qual sóc aquí a les ameriques, ja puc explicar que ara sóc a Atlanta. Hi tenim una amiga també d'Accenture i hem aprofitat per visitar la ciutat. Estem allotjats en una espècie de Melrose Place (es diu Belmont Place), amb la piscineta, barbacoa, etc. Però què hi ha a Atlanta?? doncs la base de la Coca-cola com tothom sap, i una de les dues seus de la CNN. Així que vam fer la visita de rigor i molt interessant veure el cor d'un dels informatius amb més renom de la terra. Després vam passejar pel Centenial Park (la cosa artificial que van fer pels Jocs Olímpics del 1996).

Però la sorpresa del viatge va arribar al vespre; ens van recomanar anar a la Stone Mountain. Una muntanyeta amb molta història que està a prop d'Atlanta on actualment hi ha un parc d'atraccions, un telefèric per observar les vistes, etc. Va ser un lloc de refugi per les tribus Creek i Cherokee durant les invasions europees del segle XVI i va seguir en mans natives durant l'època colonial. Durant el segle XX es van grabar a la roca la imatge 3 herois dels estats del Sud de la Guerra Civil (Confederate President Jefferson Davis, Generals Robert E. Lee and Thomas J. “Stonewall” Jackson), fet que mostra la importància que encara té en alguns estats de USA el seu passat confederat i alguns valors "surenys". Amb això ja us podeu començar a imaginar per on van els trets... Aprofitant aquesta zona amb una esplanada, la paret vertical i rocosa i el simbolisme del lloc els dissabtes hi fan el Laser Show. Un espectacle amb imatges, lasers, foc, música i focs artificials. Un show molt ben fet, amb aires retros pel laser, però molt ben coordinat. Les cançons feien de fil conductor de les diferents historietes que disbuixava el laser i cada cop feia més pudor...
L'ambient era molt familiar, i molt nens, ja que té un component infantil. Les banderes americanes no paraven de sortir i cançons com American Soldier (Toby Keith), Sweet Home Alabama i altres de l'estil feien exaltar l'esperit nacionalista de la massa de gent que observava l'espectacle. Les imatges (algunes fotos) del gran país, les de guerres passades, soldats tornant a casa deixaven clar que la muntanya de roca és un centre Memorial. I perfecte per anar educant i mentalitzant tots els petitons que recordaran durant molt temps aquell dissabte que van anar a dormir perquè van compartir amb la seva unidad família un show de focs, guerra, llum, so i emocions. moltes emocions. Pensaran que volen ser soldats, i veuran amb normalitat estar constanment en guerra, perquè sempre ha estat així. I sempre ho serà. En fi, vam marxar derrapant amb el cotxe (com feia el Nofre) per no impregnar-nos més d'aquella atmosfera.

Vam sopar molt bé en el Midtown, la zona més maca de la ciutat i després a ballar una mica, però fins les 3 que tanquen d'hora! Demà ja tornem a Fort Myers o barallar-nos amb el client!

Pròxima parada: Jamaica!

Ja no tinc Jet Lag. És una mica el símbol de l’adaptació, ja han passat prou dies per fer el primer punt i a part i revisar allò que s’ha anat escribint; corregir les faltes, replantejar estructures i apreciar les bones frases. M’esperava una mica de shock i evidentment l’he trobat. Passar del petit, i sobre tot estret, barri de Gràcia, de BCN on només necessito un cop de mòvil i un altre de moto per veure un rostre conegut a una ciutat typical american! Ni a les pelis havia vist una cosa tan poc sostenible, però sobre tot tan espaiós on per anar a pixar necessites cotxe i no és exagerar, no es pot fer res caminant. Tot és exagerat, i és realment aquella (nord) America que senties parlar però q només vaig intuir a Chicago. Res a veure amb New York o altres grans ciutats. Aquí es treballa, es va en cotxe i es menja! Molt! La gent és maca, molt atenta, en això segur q superen els catalans, i de llarg als empordanesos. M’han sorprès en integració, i tot i q estigui recalcant moltes coses de la seva way of life, saben fer-te sentir acollit i que disposes de tot.

Sembla que estiguin de millor humor que a Europa, tot s’ho prenen més relaxadament. I si no fos per la diferència d’edat segur que estaria més integrat en el grup d’americans del projecte. No és el somni de la meva vida, però crec q pot ser realment enriquidor. Són grans oradors, des de petits, i en reunions es nota. Saben dir les coses i sobre tot les saben transmetre, amb bon humor i sense pujar el to de veu mai. Potser, de nou, alguns prejudicis que tenia inculcats al cap han caigut pel seu propi pes, i són més semblants q no pensava.

En fi, sóc a la Terra de les oportunitats i crec que s’ha d’aprofitar i quedar-me com sempre allò que em convingui més. Crec q és una bona època per haver marxat, i em farà bé haver-me d’adaptar. Curiós viatjar pels diferents estats en busca d’amics o coneguts, suposo que som animals mamífers i necessitem referències d’on hem vingut per no perdre el camí. Per posar un altre tòpic diguem que es tracta de fer les amèriques. I Cuba clar!!

P.S. El títol del text i la foto son en homenatge al preciós descapotable que ens ha acompanyat aquesta setmana (Chrysler Sebring). Estimada Kawa, de moment no et trobo a faltar!