Ferran Around

Fa anys el meu germà petit somniava en anar a Califòrnia, per què no Florida? Sempre m’he preguntat quina diferència hi ha entre elles, però encara no la sé ja que no he estat a la West Coast. Fins i tot he rebut algun mail d’un amic despistat dient: “Que tal Florida, es tan guapo como en las pelis? Me imagino que el finde rompereis la noche de L.A.” En fi, les confusions són evidents. El Sol, les platges, els fardons, les palmeres, les activitats d’aigua, els vigilantes també hi son a Florida. La península és un dels destins preferits pels americans per passar uns dies a la platja a l’hivern o la primavera, perquè de nou viatjava a un lloc en temporada baixa, ara amb la Marta, primera visita! Però no va faltar ambient ni llocs on anar, però sí el temps. És època d’huracans i tornados que afortunadament està sent molt més tranquil·la que la passada; a la feina ja tenen previst conexió al SAP de l’empresa en remot, per quan vingui un huracà i ens hagin d’evacuar a l’interior, com si res. En fi, de moment només tenim pluja, molta pluja. Cada dia ens llevem amb un Sol espatarrant, però al migdia s’ennuvola i cau el cel, per això és florida, per això està ple d’aigua estancada, llacs i canals on els caymans neden en llibertat. Les taronges, fruita emblema de l’estat com el préssec de Georgia, no necessiten que els hi portin aigua per a les plantacions per inundació, la tenen naturalment... es fa curiós veure una terra tan verda en ple estiu, amb un Sol matador i en canvi la resta de l’any tot més sec.
En mig d’aquest horitzó tan natural s’hi troba un dels centres cosmopolites amb més nom dels Estats Units. Després del primer viatge a Atlanta tornem a una gran i moderna ciutat, Miami. I dins de la ciutat i hi ha una part mítica South Beach. Ocean drive és el carrer de Miami, el de les pelis, el de Miami Vice (Corrupción en Miami), o l’actual CSI. Per cert, aquest estiu sortirà la pel·lícula de Miami Vice. És un carrer de carril per banda llarguíssim, paral·lel a la platja blanca de South Beach ple de restaurants a la banda que no dóna al mar, i on hi ha un bullici de gent espectacular a mida que s’acosta l’hora de sopar. La oferta és extensa, i a tot arreu ensenyen els plats del dia; però veure el que et menjaràs fred i cuinat unes quantes hores abans no té molt d’atractiu. Nosaltres vam acabar els dos dies en italians... el que crida l’atenció són tots els grups de negres plens de joies, draps al cap, samarretes d’equips esportius i si pot ser en cotxes grans, descapotables, Hummer-limousins, etc. Tot un show, tot fake. Tot de cara a la galeria, música alta des dels cotxes a les terrasses d’hotels exclusius que donen a l’acera d’Ocean Drive, l’objectiu és fer-se veure, i semblar guay, un Bro, algú que posseeix, algú triumfador. Barreja de diners, excentrissitat, i platja. A la part menys visible hi ha totes les cases dels famosos, en les illetes entre Miami i la illeta South Beach. És espectacular el port natural que disposen, que permet una activitat aquàtica impressionant, i tenir tants habitatges de cara el mar. Tot és de cara a l’Atlàntic, a l’oceà, perquè l’interior de Miami deixa molt que desitjar. Més enllà dels locals de moda on van els residents i la gent que coneix bé la ciutat, no hi ha gran cosa per veure, el Downtown fa pena! Tal qual! Les obres rematen la sensació de zona zero que té el centre. Hi ha alguns edificis alts, però molts altres en construcció, que xoquen amb la Freedom Tower, inspirada en la Giralda de Sevilla. Tot i la seva història, no compensa el desolador ambient que només es mou quan hi ha algun espectacle al American Airlines Arena on juguen els Miami Heat (Kembeeee!!!!) i on hi ha tots els concerts com la Madona quan hi érem. I l’altra part amb vida és la Bay Side, però no deixa de ser una zona comercial...
Tornant a South Beach ens vam quedar amb dos carrers, La Espanola Way i Lincoln Street. Totalment oposades però cada una amb els seus atractius. La primera intenta reproduir sense arribar al nivell artificial de Port Aventura un poblet espanyol, bromes a part té uns quants anys d’antiguitat i està molt ben conservat. És una llàstima que hi hagi 3 restaurants italians i només un de tapes i vinos espanyol, perquè no hem sabut exportar la nostra cuina? Només veus senyals de toros, paelles que millor no provar i sangria horrible, quina imatge... Jo intento explicar que és Catalunya, però no sembla despertar gaire interès. L’altre carrer és el típic de botiguetes de Miami, de zona peatonal on totes les marques hi són i és agradable passejar una estona. Hi guarden uns quants teatres antics i combinen la nova construcció amb l’Art Deco tan vist als EUA. L’Art Deco necessita un capítol a part, queda pendent.

El pròxim capítol serà el dels Florida Keys i la pèrdua de les ulleres... ara marxo cap a NYC!