Ferran Around

Mapa dels bars FCBarreu
On es pot veure el Barça pel món.
Where to watch Barça (FC Barcelona) around the world.
Bars and pubs to Watch Barça


Mostra FCBarreu en un mapa més gran

Vaig anar a una escola anomenada “Aula escola europea”. Es podria pensar que l’especificació del nom ve per recalcar que no era espanyola o francesa com podrien fer pensar els seus orígens. Però no es tracta d’una escola especialment nacionalista catalana, en canvi sí que va adoptar alguns dels aspectes educatius europeus com la puntuació (alemanya de l’1 al 7) o algunes assignatures ensenyades en francès i anglès.
A la nostra ciutat li passa el mateix, és europea. Sempre avocada més a la resta d’Europa que a la resta de l’Estat. Barcelona és oberta, mira al Nord, és moderna. En canvi Madrid és castissa, centra les diferents cultures espanyoles i és clàssica. Darrera aquest tòpic/veritat hi ha tot un seguit de conseqüències que hem de pagar els barcelonins. Som europeus i ens hi sentit perquè som més tancats, respectem més les normes, creiem més en la mescla de cultures europees... i som moderns, tot és nou i polit. S’ha arreglat el port, el Born i ara el Raval i tot ben maco i ben posadet. Complim els horaris dels locals, ens foten fora de les terrasses a cop d'aigua per la BCNeta a la 1 del matí, a les 3 dels bars i a les 6 a empentes de les discoteques. Tot per respectar els veïns. Tanquen la Cibeles, amb una nova legislació, i ara la Paloma, la discoteca amb els voltants més silenciosos que mai he conegut.
Capítol a part mereixen les motos: sort en tenim dels que en circulem, sinó el trànsit arribaria fins la Jonquera, i en canvi ens multen només als qui tenim papers i ens volen posar les coses més difícils amb l’aparcament. Això sí, quedarà una Barcelona neta, arreglada, silenciosa i il·luminada en el punt just. Com diria un amic meu “convergent”, tot i CiU no estar a l’ajuntament. L'última ha estat l’afer de les creus de les farmàcies: Fan una llum que no pot ser, semblen putis! Clar que sí, ben fet home, no hi ha més feina a fer.

En fi, quedarà una Barcelona trista, europea. Malgrat tot jo pagaria aquest preu si a canvi tingués la gran virtut de la resta de capitals europees, el seu sou. Som diferents, i s’ha d’admetre. Potser s’hauria de pensar com tocar menys els collons al ciutadà i ajudar-los més. No m’agrada el model francès de repartir agents amb semi-automàtiques per tots els punts neuràlgics del país, ni l’excessiva presència d’agents als EUA. Però un Guàrdia Urbà serveix per més coses que posar multes i fer controls per la nit. Vivim en una de les millors ciutats del món, si us plau, no ho espatllem.

Bon any a tothom.

Ja feia dies que no escrivia i es deu a diferents raons. La principal ha estat la falta de viatges. Un blog (o bloc) que està basat en els viatges i a explicar les experiències dels mateixos si no té font d'inspiració està mort, o almenys en hivernació. De fet menteixo una mica, ja que sí que he sortit de Gràcia i de Barcelona. Vaig estar dos cops a la Rioja i a Bilbao. Primer seguint el Barça i compartint l'amor del futbol amb els aficionats de l'Athelic a la Catedral i el segon cop de turisme pur i dur. Ambdues vegades vam fer parada gratonòmica i per adquirir joies en forma d'ampolles de vi a la Rioja - últimament m'he aficionat força als vins, no en sé, però m'agrada i almenys me n'adono les merdes de vins que et donen als restaurants a no ser que paguis una fortuna. Només llocs amb vins de la casa correctes permeten no beure vinagre a un preu raonable. Això es pot fer a França: tan a París com als Alps he pogut beure vins de la casa correctes a preus xocants (per baixos) i més comparant amb la resta de la carta. En països de vins la beguda vermellosa és un producte complementari i no el que fa disparar el preu de la compta. A EUA això era impossible i al Canadà també. He de confessar que tenia un article mig escrit sobre la setmana que vaig tornar a Atlanta i vaig viatjar a Toronto, amb parada obligada a Nova York. Queda lluny però no fa tant. Va coincidar amb la declaració com a Nació del Quebec. Em ve molt de gust visitar Montreal, queda pendent. I en bona part per poder parlar amb un quebecois i tenir enveja seva des del punt de vista català.

Però tornem al nou any. El 2006 ha estat realment mogut en el sentit dels viatges. Capitals europees i americanes junt amb escapades per terres pròximes com el Sur de França, el País Basc o la Rioja. També llocs més exotics com el Carib o la poc menypreable Menorca. He tingut la sort d'organitzar viatges i estar desplaçat, sense estar a l'empresa on treballo no hagués pogut mai visitar tants llocs en tant poc temps i diners. Per aquest 2007 (any Bond i Hergé) espero poder anar a nous destins, però no vull estar desplaçat molt de temps ja que Barcelona és més que una ciutat. Recurant l'eslogan del club que porta el nom de la ciutat, una de les millors sensacions és aterrar a l'aeroport del Prat. Crec que el 90% dels cops que he arribat feia un Sol espatarrant i això fa somriure. A vegades marxem només per poder tornar, per canviar el punt de vista. Com qui està tirat al sofà de casa mirant la tele i no sap perquè s'aixeca de cop i va a fer un vol. Al cap de mitja hora està de nou amb la mateixa posició, però ara més a gust. Doncs extrapolat és aquesta necessitat.

Espero poder escriure els futurs viatges i potser m'animo a fer allò que sempre se m'ha quedat en arxius de Word sense acabar: escriure sobre política i esport. Com sabeu sóc un apassionat de l'esport i en especial del futbol, i des d'avui "soci". Espero que no ens doni mala sort ara que tenim equip!

Fins aviat! Una abraçada i Bon Any!

Labels: Bon any

Atlanta ens obre de nou les portes, ha costat, però hem entrat. Les polítiques de seguretat augmenten però la gent segueix igual d’oberta. Ens plantegem exiliar-nos un temps a Nova York, si hi ha opció. Ara sí dic exiliar degut que la decisió no seria profesional ni personal, sino política. Sembla un destí fatal no poder votar a unes eleccions: el primer cop que podia exercir el meu vot a Catalunya estava a Lyon, i un grandissim cònsul “epañó” ens va fotre la bronca per gosar preguntar si podíem votar per correu a les eleccions autonòmiques i clar, res. Després de votar a les europeees i a les autòmiques vaig partir a Sao Paolo i tampoc vaig poder reaccionar/protestar davant la desgràcia de Madrid. Finalment, tot i informant-me i remitint als meus colegues de professió com votar per correu, novament no va ser impossible... la carta no va arribar a temps i volant vaig pensar què passaria, en fi, ja ho veurem. Sabeu que no es tracta d’un blog polític ni d’opinió, però la decepció davant la proposta en aquestes eleccions supera el fet personal i compta com a experiència. No estem en una època guerra ni d’exiliats, per sort. Es discuteix el poder real dels polítics en l’actualitat en front de les grans empresese en el món occidental; escriu un treballador d’una multinacional que no només es mou com a peix a l’aigua en aquesta economia liberal sinó que intenta que les altres empreses grans ho siguin més... però més enllà del govern resultant hi compta la voluntat d’un poble, i el seu futur.

Després d’aquest caos d’idees provocat pel temps de deixadesa del blog, declaro que Manhattan ens acollirà de nou avui divendres. NY serà freda, per temperatura. Veurem si també per ambient en comparació amb d’altres ocasions. “Barcelona és com Nova York afegint mar i muntanya, i canviant la gent per d’altres més amables.” Així ho explicava un soci de l’empresa als seus colegues americans. Ho és?

Per cert, queda pendent un recordatori dels dos viatjes a la Rioja i al País Basc. Fàntastic, pel futbol, menjar, el vi i els païsatges. Un plaer que es repetirà!

L’objectiu era ambiciós: anar un cap de setmana a San Francisco des de Florida a bon preu. Però el pla de vol impecable. Jet Blue ens oferia volar des de Fort Lauderale (prop de Miami) per un preu raonable i horaris durs però inmillorables, recordem que els americans son els pioners de les low-cost. Un cop decidits i amb la baixa del Julio (perdut per les terminals del món sense visat...), però trobant allà la Mireia i en Hartger, vam despegar. A l’avió ens vam asseure amb una dona força simpàtica que amb molt de gust ens va explicar els anys que havia viscut a San Francisco. I amb l’ajut d’un mapa que teníem ens va anar explicant on havíem d’anar, què no ens podíem perdre anant-hi dos dies i quines zones ni trepitgéssim. Tot i la clara explicació jo em vaig quedar dubtant. Es pensaria la senyora que anàvem de cap de setmana romàntic l’Alex i jo a la mundialment coneguda capital dels gays i lesbianes? Ens havia indicat restaurants i bars d’ambient? S’havia de comprobar!

Arribant a Oakland un tren ens va portar a una zona cèntrica de San Francisco (Powell Station). Només sortir de l’estació un grup de gent amb patins i bicicletes decorats amb llums de colors poc discrets i cridant ens van rebre. No era una benvinguda, estaven fent la ruta de la ciutat per la nit i es dedicaven a baixar les escales mecàniques en patins línea. Just darrera hi havia el punt final d’una de les línees del Cable Car (tranvia). En aquest punt els tranvies fan la volta manualment i canvien de sentit. Tot un ritual que xoca sobretot si acabes d’arribar. En fi, estava clar que havíem arribat i que la ciutat estava desperta. Caminant vam passar per Union Square i prop de la porta de China-town que visitaríem més tard. Un cop instal·lats a l’hotel i sopats en un diner nocturn vam anar a buscar l’agitació. Després de dubtar, perquè primeres opcions mai son bones, vam entrar en un local anomenat Ruby Skye. Encaixant com uns senyors l’abusiva entrada sense copa inclosa vam trepitjar la gespa de l’entrada on descansaven alguns grups de gent com si es tractés del jardi de casa seva amb les taules i les cadires blanques. Creuant un riu de gent per un passadís de bellut vermell vam entrar en un teatre molt ben il·luminat i ple de decoració. Estava ple a bessar i la gent ballava la bona música house del local. Pujant a la part de dalt del teatre vam trobar la sorpresa de la nit: a la part del mig del balcó que donava a tota la part de baix hi havia un espai reservat per un artista. No podia ser més autèntic vestit de fosc amb camisa negra tacada per l’oli de les pintures, un cabell llarg recullit amb una cua a la part de dalt del cap i barba d’una setmana. Estava pintant un quadre de la nit. Es podia intuir el teatre amb les palmeres decoratives, els fons d’on penjaven teles amb projeccions, els focus que iluminaven tota la sala i fins i tot els caps i els braços de la gent ballant. Tot pintat amb un estil de discoteca. Els traços seguien el ritme de la música, normal considerant que l’home ballava mentre pintava, tot un espectacle! El Dj va presentar una cantant vinguda de NY que cantava rap acompanyada per música electrònica, va estar força bé. Quan ja estàvem cansats i ens pensàvem que plegaríem d’hora el local va donar la senyal per l’última copa: “Last call!”. Per nosaltres eren les 5 del matí, però en hora local eren les 2 i ens feien fora.

A l’endemà vam posar-nos el “mono” de turistes i vam visitar China Town. La porta està al carrer Stockton i des d’allà s’extenen mil botigues xineses que venen de tot, no ho descobrirem ara. Tots els locals d’aquella zona pertanyen a xinesos, hi tenen la comunitat adaptada però sense voler perdre la seva identitat. Els dissabtes i diumenges els nens van a classe de xinès, hi vam veure les escoles i els hospitals propis. Seguint pujant cap al Nord vam arribar a la zona del Parc Fort Mason on no vam poder suportar la temptació i vam llogar un GOcar per recórrer la zona turística. Despistats vam baixar fins la zona de la ciutat no-turística i passant entre els cotxes com a Barcelona amb la moto la gent ens mirava amb una cara que no tenia preu; estan acostumats a veure coses poc comuns, però aquella no se l’esperaven! Un cop fet el show vam anar cap al port que dona a la bahia que porta el nom de la ciutat, i no alrevés... Hi ha fins a 47 piers. Alguns simplements molls, altres tot un món al voltant. Si fa temps vaig citar el port dels Simpson per descriure Fort Myers Beach, ara he de tornar a recorra-hi ja que el nombre de botigues, restaurants és increïble, tot muntat sobre els taulons de fusta. S’ha de dir que al Pier 39 fan les millors crêpes de la West Coast! En fi, després de berenar vam anar cap a 49mile Scenic Drive. Vam tornar a passar per alguns carrers visitats, però ens va permetre no perdre’n cap i per fi vam arribar a un dels carrers més mítics de San Francisco Lombard St. Les pendents de San Francisco són realment impressionants, i el més xocant és que no són sempre en el mateix sentit com a Barcelona (mar-muntanya) sino que diferents turonets molt pronunciats creen un relleu talment espectacular i carrers com aquest o com California donen una visió de la ciutat i de la bahia que paguen la pena veure. Aquell diumenge abans d’agafar el cotxe vam poder provar el tranvia, ple de tusistes com nosaltres però s’havia de fer. Si al meu germà va insistir fins a pujar al Trenito Catalano de Sardenya jo vaig fer el mateix a San Francisco, i fent un paga-Schuache!

Per la nit ens vam dirigir a l’aeroport per dormir a l’avió i anar a treballar en quan arribéssim. Un cap de setamana sense descans i que ens va deixar amb més ganes de tornar a Califòrnia que abans d’anar-hi. Esperava molt d’aquesta ciutat, pensava que era el NY de la costa Oest, que no era americà en el sentit conservador i que tenia una personalitat molt pròpia, renegant en part de la resta del país. En part vam veure això, però no vaig acabar de notar-ho. Sí que van d’un altre “pal”, sí que notes que no ets a Fort Myers per exemple. Tot i això, no vam poder trobar, a part potser de la discoteca de divendres, un ambient especial. Van faltar dies per recórrer la zona de la ciutat menys turística, i tenir referències i inclús un contacte que sempre et pot ensenyar perquè la gent està tan atreta per aquesta ciutat i no simplement per les cases baixes ben cuidades i pels carrers amb vistes impressionants, o per un clima templat on ni el fred a l’hivern ni la calor a l’estiu son excessius. Guarda un cert paral·lelisme amb Barcelona, i potser pels turistes de pocs dies i poc assessorats tambés és difícil trobar el punt que té la nostra ciutat. S’hi haurà de tornar, que la zona dels vins i la carretera de la costa es veu que son preciosos.

Ara sóc a Georgia, hem visitat Savannah i trepitjat South Carolina. Tornem a Atlanta on he estat tota la setmana evaquat per la tempesta Ernesto (no ha arribat a nivell d’huracà). Dimecres volem de nou cap a Fort Myers, enmig de dos projectes i sense saber quin tindré el mes que ve. Només tinc clar que abans del 15 torno a Barcelona. El visat s’expira, no hi ha millor excusa... Fins aviat!

Llevar-se un dissabte al matí a Manhattan és una gran sensació. I més si et trobes prop de Time Square i veus el bullici de gent des de lluny. Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.

És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.

He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!

Sóc urbà, sóc de ciutat i cada cop ho tinc més clar. M’encanten les metròpolis i la seva agitació. Quan marxo de Barcelona i miro enrere tinc la impressió que a la ciutat vaig sempre stressat, sempre empalmant la feina amb anar a algun lloc, d’aquest lloc a casa i sempre corrent amb la moto amunt i avall. Però en metro és igual d’stressant. Però no és ben bé stress, és activitat, agitació, gent per tot arreu, ofertes d’oci tocant amb llocs de negoci, i voltats de vivendes on la gent entra i surt a totes hores, i més a la ciutat que mai dorm, Nova York. Aquest any he tingut la sort de visitar París, Londres i ara NYC. Tota una experiència i una ocasió perfecte per conèixer-les i comparar-les sense voler... cada una té el seu encant, i evidentment les europees molta més història. Sempre he estat més a prop de la cultura francesa, per l’escola, per la proximitat i pels dos anys d’estudis allà. Els conec, els admiro i més la capital d’un estat fet per a ella. Però també sé que és difícil adaptar-s’hi i potser més amb els parisins. Em quedaré amb la broma del meu pare: “França és un gran país i només té un problema, que està ple de francesos...” Una abraçada pel meu tiet parisí.
Londres és increïble i la ciutat que menys conec. Xoca la seva multiculturalitat i la seva activitat i oferta diversa. Però NYC, I love NY! M’encantaria viure un o dos anys en alguna d’aquestes capitals, i l’americana seria potser la primera opció. Despullem-la:

Vam combinar molt bé els vols i divendres a la tarda el tren des de Newark ens va deixar a la Penn Station per dirigir-nos a prop de Time Square. Entrar a l’illa de Manhattan pel túnel no ofereix molta vista de l’Skyline, i és encara més xocant sortir del Subway i trobar-nos amb el Midtown just davant nostre amb el Sol encara picant i intentant esquivar els alts edificis per repartir llum. Ens vam dirigir al MOMA en una bona caminada, la primera, per aprofitar el “Target Friday” per entrar sense pagar al Museu d’art moden. Va valer tan la pena el passeig com la visita i després d’unes hores vam decidir veure la millor posta de Sol, o si arribes tard les primeres llums, del Downtown des del Brooklyn Bridge.
Creuant el pont de nou caminant ens vam dirigir a la nit del Soho. Una mica perduts pels seus carrers, una simpàtica actriu-ballarina de Buffalo ens va recomanar un parell de llocs. Ens vam trobar amb un dels exemples vivents de NYC; havia abandonat el seu poblet de l’americà nord-central per trobar el seu somni de ballar i actuar, i per realitzar-ho només podia anar a la City, on vivia en un apartament del Soho, vestia sense pretencions i actuava a l’endemà en un programa de televisió. L’Alex, company de viatge, comentava que havia estat tan simpàtica perquè no era de la ciutat... D’altres viuen 2 ó 3 anys a la ciutat per progressar en les seves carreres, especialment financeres, però molts marxen de nou per viure en d’altres ciutats “més tranquiles i residencials” i potser, més americanes. Dels consells de la noia en vam agafar el primer per sopar de manera fashion en un restaurant Thai força bo. Per fi poc menjar, bons aliments i força equilibrat i sà!! Era un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona pel tipus de menjar i per la decoració, tot i que l’ambient es notava una mica diferent. Les dones van quasi totes amb vestit a l’estiu... unes caipirinhas en un altre local del Soho ens van permetre observar la proximitat entre la gent que es trobava, es presentaven i xerraven de qualsevol cosa, com si fossin amics de tota la vida, curiós. Primer contacte amb NYC molt positiu, però encara em quedaven molts llocs per visitar que m’havien quedat pendents de l’any anterior...

(per a continuar)

P.S. La feina no m’ha permès avançar més. Quan torni de San Francisco l’acabo! Bon cap de setmana!

Bones vacances a tots!, els que podeu... no tindré vancances, només algun dia que em pugui agafar, però podré anar 4 dies a Barcelona i Borredà: entre el 18 i el 22 d'agost.

Després de tornar de NYC (article pendent) ens dirigirem a San Francisco, Philadelphia i un altre destí per determinar. El mapa es va actualitzant...

Fins aviat!

Vam abandonar South Beach per seguir el road trip i ens vam dirigir cap al Sur; el nostre destí, la part més al Sur de tots els Estats Units, Key West. Per arribar-hi necessitàvem deixar la península, i anar saltant de “cayo en cayo y tiro porqué me toca”. És curiós mirar el mapa i veure que la carretera s’ha convertit en un collar que uneix el seguits de perles en forma d’illetes. Key significa cayo, o illeta en castellà. Però el primer nom que van rebre no va ser tan simple. Es deien Los mártires o "the martyrs" ja que semblaven homes patint... i en canvi sí que hi va haver màrtirs del mar degut a les aïgues baixes plenes de coralls.
La unió de la carretera no va sempre existir i els keys van anar passant de mans en mans com si fossin coralls reals. Primer van ser els espanyols que els van utilitzar per a fins marítims, però van haver de cedir-los als britànics amb la resta de Florida a canvi de deixar Cuba en mans espanyoles. Tot i això, el tracte no va ser mai clar, i no se sabia molt bé si els keys eren part de Florida o de Cuba, fet curiós mirat actualment, però prou lògic mirant la geografia. Finalment van tornar a pertànyer als hispans per evitar que caiguessin en mans americanes en la guerra de l’independència. Quin mareig i més al mar! En fi, finalment tot va ser els EUA i la seva proprietat va quedar més establerta amb la construcció salomònica al 1912 d’una línea de tren que arribava fins al Key West! Però al 1935 un huracà va fer de les seves i va destrossar els rails, fet que va provocar la construcció de l’actual carretera, que està composta de més de 40 ponts que uneixen els keys i de 126 milles.
Però més enllà de la història els keys són el carib americà. Si l’estat de Florida ja és considerat caribeny els keys són la guinda del pastís. Són la frontera entre l’Atlàntic i el Golf de Mèxic i un clima tan exposat al Sol i a la calor com als huracans i tornados. Només cal veure els plants d’evacuació muntats i algunes embarcacions destrossades contra la costa. Però també s’ha convertit en un parc pels turistes americans. Hi han posat tots els locals que necessiten des dels McDonald’s als Home Depot i els bars amb música en directe. No cal dir que els keys més macus són els petits, els més poblets i que tenen petites platges. Vam parar per fer aprofitar el Sol que sortia i una platja d’un pam de profunditat durant 100, 200 o 300 metres no ho vam arribar a comprovar. Realment impressionant, tant com els crancs que corrien al voltant dels peus, són rapidissims! Un cop al Key West vam anar cap al carrer Duval que és on hi ha tota l’animació, i la daily celebració del Sunset. Llàstima que plogués i ens vam perdre l’espectacle de la posta de Sol, però no l’animació perquè tot i estar en temporada baixa de gent no en faltava. Potser no de la nostra quinta...
El matí va tornar el bon temps i un Jet Ski (moto aquàtica) ens esperava per fer la volta al Key West. Molt divertit, cansat i interessant veure una illeta des d’una moto. Però el mar obert tenia una sorpresa per a nosaltres i com a regal per al carib, no sé si a les aïgues del golf de Mèxic o a les atlàntiques, vaig deixar-hi unes ulleres de Sol en caure bruscament. L’aigua no fa mal, però vaig entendre per a què serveixen les cordes horteres que aguanten les ulleres...

P.S. Podreu veure els animals que hi havia per les illes.