Ferran Around

Sóc urbà, sóc de ciutat i cada cop ho tinc més clar. M’encanten les metròpolis i la seva agitació. Quan marxo de Barcelona i miro enrere tinc la impressió que a la ciutat vaig sempre stressat, sempre empalmant la feina amb anar a algun lloc, d’aquest lloc a casa i sempre corrent amb la moto amunt i avall. Però en metro és igual d’stressant. Però no és ben bé stress, és activitat, agitació, gent per tot arreu, ofertes d’oci tocant amb llocs de negoci, i voltats de vivendes on la gent entra i surt a totes hores, i més a la ciutat que mai dorm, Nova York. Aquest any he tingut la sort de visitar París, Londres i ara NYC. Tota una experiència i una ocasió perfecte per conèixer-les i comparar-les sense voler... cada una té el seu encant, i evidentment les europees molta més història. Sempre he estat més a prop de la cultura francesa, per l’escola, per la proximitat i pels dos anys d’estudis allà. Els conec, els admiro i més la capital d’un estat fet per a ella. Però també sé que és difícil adaptar-s’hi i potser més amb els parisins. Em quedaré amb la broma del meu pare: “França és un gran país i només té un problema, que està ple de francesos...” Una abraçada pel meu tiet parisí.
Londres és increïble i la ciutat que menys conec. Xoca la seva multiculturalitat i la seva activitat i oferta diversa. Però NYC, I love NY! M’encantaria viure un o dos anys en alguna d’aquestes capitals, i l’americana seria potser la primera opció. Despullem-la:

Vam combinar molt bé els vols i divendres a la tarda el tren des de Newark ens va deixar a la Penn Station per dirigir-nos a prop de Time Square. Entrar a l’illa de Manhattan pel túnel no ofereix molta vista de l’Skyline, i és encara més xocant sortir del Subway i trobar-nos amb el Midtown just davant nostre amb el Sol encara picant i intentant esquivar els alts edificis per repartir llum. Ens vam dirigir al MOMA en una bona caminada, la primera, per aprofitar el “Target Friday” per entrar sense pagar al Museu d’art moden. Va valer tan la pena el passeig com la visita i després d’unes hores vam decidir veure la millor posta de Sol, o si arribes tard les primeres llums, del Downtown des del Brooklyn Bridge.
Creuant el pont de nou caminant ens vam dirigir a la nit del Soho. Una mica perduts pels seus carrers, una simpàtica actriu-ballarina de Buffalo ens va recomanar un parell de llocs. Ens vam trobar amb un dels exemples vivents de NYC; havia abandonat el seu poblet de l’americà nord-central per trobar el seu somni de ballar i actuar, i per realitzar-ho només podia anar a la City, on vivia en un apartament del Soho, vestia sense pretencions i actuava a l’endemà en un programa de televisió. L’Alex, company de viatge, comentava que havia estat tan simpàtica perquè no era de la ciutat... D’altres viuen 2 ó 3 anys a la ciutat per progressar en les seves carreres, especialment financeres, però molts marxen de nou per viure en d’altres ciutats “més tranquiles i residencials” i potser, més americanes. Dels consells de la noia en vam agafar el primer per sopar de manera fashion en un restaurant Thai força bo. Per fi poc menjar, bons aliments i força equilibrat i sà!! Era un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona pel tipus de menjar i per la decoració, tot i que l’ambient es notava una mica diferent. Les dones van quasi totes amb vestit a l’estiu... unes caipirinhas en un altre local del Soho ens van permetre observar la proximitat entre la gent que es trobava, es presentaven i xerraven de qualsevol cosa, com si fossin amics de tota la vida, curiós. Primer contacte amb NYC molt positiu, però encara em quedaven molts llocs per visitar que m’havien quedat pendents de l’any anterior...

(per a continuar)

P.S. La feina no m’ha permès avançar més. Quan torni de San Francisco l’acabo! Bon cap de setmana!