Ferran Around

L’objectiu era ambiciós: anar un cap de setmana a San Francisco des de Florida a bon preu. Però el pla de vol impecable. Jet Blue ens oferia volar des de Fort Lauderale (prop de Miami) per un preu raonable i horaris durs però inmillorables, recordem que els americans son els pioners de les low-cost. Un cop decidits i amb la baixa del Julio (perdut per les terminals del món sense visat...), però trobant allà la Mireia i en Hartger, vam despegar. A l’avió ens vam asseure amb una dona força simpàtica que amb molt de gust ens va explicar els anys que havia viscut a San Francisco. I amb l’ajut d’un mapa que teníem ens va anar explicant on havíem d’anar, què no ens podíem perdre anant-hi dos dies i quines zones ni trepitgéssim. Tot i la clara explicació jo em vaig quedar dubtant. Es pensaria la senyora que anàvem de cap de setmana romàntic l’Alex i jo a la mundialment coneguda capital dels gays i lesbianes? Ens havia indicat restaurants i bars d’ambient? S’havia de comprobar!

Arribant a Oakland un tren ens va portar a una zona cèntrica de San Francisco (Powell Station). Només sortir de l’estació un grup de gent amb patins i bicicletes decorats amb llums de colors poc discrets i cridant ens van rebre. No era una benvinguda, estaven fent la ruta de la ciutat per la nit i es dedicaven a baixar les escales mecàniques en patins línea. Just darrera hi havia el punt final d’una de les línees del Cable Car (tranvia). En aquest punt els tranvies fan la volta manualment i canvien de sentit. Tot un ritual que xoca sobretot si acabes d’arribar. En fi, estava clar que havíem arribat i que la ciutat estava desperta. Caminant vam passar per Union Square i prop de la porta de China-town que visitaríem més tard. Un cop instal·lats a l’hotel i sopats en un diner nocturn vam anar a buscar l’agitació. Després de dubtar, perquè primeres opcions mai son bones, vam entrar en un local anomenat Ruby Skye. Encaixant com uns senyors l’abusiva entrada sense copa inclosa vam trepitjar la gespa de l’entrada on descansaven alguns grups de gent com si es tractés del jardi de casa seva amb les taules i les cadires blanques. Creuant un riu de gent per un passadís de bellut vermell vam entrar en un teatre molt ben il·luminat i ple de decoració. Estava ple a bessar i la gent ballava la bona música house del local. Pujant a la part de dalt del teatre vam trobar la sorpresa de la nit: a la part del mig del balcó que donava a tota la part de baix hi havia un espai reservat per un artista. No podia ser més autèntic vestit de fosc amb camisa negra tacada per l’oli de les pintures, un cabell llarg recullit amb una cua a la part de dalt del cap i barba d’una setmana. Estava pintant un quadre de la nit. Es podia intuir el teatre amb les palmeres decoratives, els fons d’on penjaven teles amb projeccions, els focus que iluminaven tota la sala i fins i tot els caps i els braços de la gent ballant. Tot pintat amb un estil de discoteca. Els traços seguien el ritme de la música, normal considerant que l’home ballava mentre pintava, tot un espectacle! El Dj va presentar una cantant vinguda de NY que cantava rap acompanyada per música electrònica, va estar força bé. Quan ja estàvem cansats i ens pensàvem que plegaríem d’hora el local va donar la senyal per l’última copa: “Last call!”. Per nosaltres eren les 5 del matí, però en hora local eren les 2 i ens feien fora.

A l’endemà vam posar-nos el “mono” de turistes i vam visitar China Town. La porta està al carrer Stockton i des d’allà s’extenen mil botigues xineses que venen de tot, no ho descobrirem ara. Tots els locals d’aquella zona pertanyen a xinesos, hi tenen la comunitat adaptada però sense voler perdre la seva identitat. Els dissabtes i diumenges els nens van a classe de xinès, hi vam veure les escoles i els hospitals propis. Seguint pujant cap al Nord vam arribar a la zona del Parc Fort Mason on no vam poder suportar la temptació i vam llogar un GOcar per recórrer la zona turística. Despistats vam baixar fins la zona de la ciutat no-turística i passant entre els cotxes com a Barcelona amb la moto la gent ens mirava amb una cara que no tenia preu; estan acostumats a veure coses poc comuns, però aquella no se l’esperaven! Un cop fet el show vam anar cap al port que dona a la bahia que porta el nom de la ciutat, i no alrevés... Hi ha fins a 47 piers. Alguns simplements molls, altres tot un món al voltant. Si fa temps vaig citar el port dels Simpson per descriure Fort Myers Beach, ara he de tornar a recorra-hi ja que el nombre de botigues, restaurants és increïble, tot muntat sobre els taulons de fusta. S’ha de dir que al Pier 39 fan les millors crêpes de la West Coast! En fi, després de berenar vam anar cap a 49mile Scenic Drive. Vam tornar a passar per alguns carrers visitats, però ens va permetre no perdre’n cap i per fi vam arribar a un dels carrers més mítics de San Francisco Lombard St. Les pendents de San Francisco són realment impressionants, i el més xocant és que no són sempre en el mateix sentit com a Barcelona (mar-muntanya) sino que diferents turonets molt pronunciats creen un relleu talment espectacular i carrers com aquest o com California donen una visió de la ciutat i de la bahia que paguen la pena veure. Aquell diumenge abans d’agafar el cotxe vam poder provar el tranvia, ple de tusistes com nosaltres però s’havia de fer. Si al meu germà va insistir fins a pujar al Trenito Catalano de Sardenya jo vaig fer el mateix a San Francisco, i fent un paga-Schuache!

Per la nit ens vam dirigir a l’aeroport per dormir a l’avió i anar a treballar en quan arribéssim. Un cap de setamana sense descans i que ens va deixar amb més ganes de tornar a Califòrnia que abans d’anar-hi. Esperava molt d’aquesta ciutat, pensava que era el NY de la costa Oest, que no era americà en el sentit conservador i que tenia una personalitat molt pròpia, renegant en part de la resta del país. En part vam veure això, però no vaig acabar de notar-ho. Sí que van d’un altre “pal”, sí que notes que no ets a Fort Myers per exemple. Tot i això, no vam poder trobar, a part potser de la discoteca de divendres, un ambient especial. Van faltar dies per recórrer la zona de la ciutat menys turística, i tenir referències i inclús un contacte que sempre et pot ensenyar perquè la gent està tan atreta per aquesta ciutat i no simplement per les cases baixes ben cuidades i pels carrers amb vistes impressionants, o per un clima templat on ni el fred a l’hivern ni la calor a l’estiu son excessius. Guarda un cert paral·lelisme amb Barcelona, i potser pels turistes de pocs dies i poc assessorats tambés és difícil trobar el punt que té la nostra ciutat. S’hi haurà de tornar, que la zona dels vins i la carretera de la costa es veu que son preciosos.

Ara sóc a Georgia, hem visitat Savannah i trepitjat South Carolina. Tornem a Atlanta on he estat tota la setmana evaquat per la tempesta Ernesto (no ha arribat a nivell d’huracà). Dimecres volem de nou cap a Fort Myers, enmig de dos projectes i sense saber quin tindré el mes que ve. Només tinc clar que abans del 15 torno a Barcelona. El visat s’expira, no hi ha millor excusa... Fins aviat!