Monday, September 04, 2006
De nou NYC
Llevar-se un dissabte al matí a Manhattan és una gran sensació. I més si et trobes prop de Time Square i veus el bullici de gent des de lluny. 
Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.
És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? 
Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. 
Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.
He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!
Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.
És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? 
Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. 
Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!
# posted by Ferran @ 12:11 AM 
