Ferran Around

FCB Arreu - Bars to Watch Barça

2009-09-07T14:21:00.006-05:00

Mapa dels bars FCBarreu
On es pot veure el Barça pel món.
Where to watch Barça (FC Barcelona) around the world.
Bars and pubs to Watch Barça

Mostra FCBarreu en un mapa més gran

La Barcelona europea

2007-01-03T11:15:00.000-05:00

Vaig anar a una escola anomenada “Aula escola europea”. Es podria pensar que l’especificació del nom ve per recalcar que no era espanyola o francesa com podrien fer pensar els seus orígens. Però no es tracta d’una escola especialment nacionalista catalana, en canvi sí que va adoptar alguns dels aspectes educatius europeus com la puntuació (alemanya de l’1 al 7) o algunes assignatures ensenyades en francès i anglès.
A la nostra ciutat li passa el mateix, és europea. Sempre avocada més a la resta d’Europa que a la resta de l’Estat. Barcelona és oberta, mira al Nord, és moderna. En canvi Madrid és castissa, centra les diferents cultures espanyoles i és clàssica. Darrera aquest tòpic/veritat hi ha tot un seguit de conseqüències que hem de pagar els barcelonins. Som europeus i ens hi sentit perquè som més tancats, respectem més les normes, creiem més en la mescla de cultures europees... i som moderns, tot és nou i polit. S’ha arreglat el port, el Born i ara el Raval i tot ben maco i ben posadet. Complim els horaris dels locals, ens foten fora de les terrasses a cop d'aigua per la BCNeta a la 1 del matí, a les 3 dels bars i a les 6 a empentes de les discoteques. Tot per respectar els veïns. Tanquen la Cibeles, amb una nova legislació, i ara la Paloma, la discoteca amb els voltants més silenciosos que mai he conegut.
Capítol a part mereixen les motos: sort en tenim dels que en circulem, sinó el trànsit arribaria fins la Jonquera, i en canvi ens multen només als qui tenim papers i ens volen posar les coses més difícils amb l’aparcament. Això sí, quedarà una Barcelona neta, arreglada, silenciosa i il·luminada en el punt just. Com diria un amic meu “convergent”, tot i CiU no estar a l’ajuntament. L'última ha estat l’afer de les creus de les farmàcies: Fan una llum que no pot ser, semblen putis! Clar que sí, ben fet home, no hi ha més feina a fer.

En fi, quedarà una Barcelona trista, europea. Malgrat tot jo pagaria aquest preu si a canvi tingués la gran virtut de la resta de capitals europees, el seu sou. Som diferents, i s’ha d’admetre. Potser s’hauria de pensar com tocar menys els collons al ciutadà i ajudar-los més. No m’agrada el model francès de repartir agents amb semi-automàtiques per tots els punts neuràlgics del país, ni l’excessiva presència d’agents als EUA. Però un Guàrdia Urbà serveix per més coses que posar multes i fer controls per la nit. Vivim en una de les millors ciutats del món, si us plau, no ho espatllem.

Llocs

2007-01-03T10:27:00.001-05:00

Bon any nou!

2007-01-02T12:35:00.000-05:00

Bon any a tothom.

Ja feia dies que no escrivia i es deu a diferents raons. La principal ha estat la falta de viatges. Un blog (o bloc) que està basat en els viatges i a explicar les experiències dels mateixos si no té font d'inspiració està mort, o almenys en hivernació. De fet menteixo una mica, ja que sí que he sortit de Gràcia i de Barcelona. Vaig estar dos cops a la Rioja i a Bilbao. Primer seguint el Barça i compartint l'amor del futbol amb els aficionats de l'Athelic a la Catedral i el segon cop de turisme pur i dur. Ambdues vegades vam fer parada gratonòmica i per adquirir joies en forma d'ampolles de vi a la Rioja - últimament m'he aficionat força als vins, no en sé, però m'agrada i almenys me n'adono les merdes de vins que et donen als restaurants a no ser que paguis una fortuna. Només llocs amb vins de la casa correctes permeten no beure vinagre a un preu raonable. Això es pot fer a França: tan a París com als Alps he pogut beure vins de la casa correctes a preus xocants (per baixos) i més comparant amb la resta de la carta. En països de vins la beguda vermellosa és un producte complementari i no el que fa disparar el preu de la compta. A EUA això era impossible i al Canadà també. He de confessar que tenia un article mig escrit sobre la setmana que vaig tornar a Atlanta i vaig viatjar a Toronto, amb parada obligada a Nova York. Queda lluny però no fa tant. Va coincidar amb la declaració com a Nació del Quebec. Em ve molt de gust visitar Montreal, queda pendent. I en bona part per poder parlar amb un quebecois i tenir enveja seva des del punt de vista català.

Però tornem al nou any. El 2006 ha estat realment mogut en el sentit dels viatges. Capitals europees i americanes junt amb escapades per terres pròximes com el Sur de França, el País Basc o la Rioja. També llocs més exotics com el Carib o la poc menypreable Menorca. He tingut la sort d'organitzar viatges i estar desplaçat, sense estar a l'empresa on treballo no hagués pogut mai visitar tants llocs en tant poc temps i diners. Per aquest 2007 (any Bond i Hergé) espero poder anar a nous destins, però no vull estar desplaçat molt de temps ja que Barcelona és més que una ciutat. Recurant l'eslogan del club que porta el nom de la ciutat, una de les millors sensacions és aterrar a l'aeroport del Prat. Crec que el 90% dels cops que he arribat feia un Sol espatarrant i això fa somriure. A vegades marxem només per poder tornar, per canviar el punt de vista. Com qui està tirat al sofà de casa mirant la tele i no sap perquè s'aixeca de cop i va a fer un vol. Al cap de mitja hora està de nou amb la mateixa posició, però ara més a gust. Doncs extrapolat és aquesta necessitat.

Espero poder escriure els futurs viatges i potser m'animo a fer allò que sempre se m'ha quedat en arxius de Word sense acabar: escriure sobre política i esport. Com sabeu sóc un apassionat de l'esport i en especial del futbol, i des d'avui "soci". Espero que no ens doni mala sort ara que tenim equip!

Fins aviat! Una abraçada i Bon Any!

De camí

2006-10-27T00:47:00.000-05:00

Atlanta ens obre de nou les portes, ha costat, però hem entrat. Les polítiques de seguretat augmenten però la gent segueix igual d’oberta. Ens plantegem exiliar-nos un temps a Nova York, si hi ha opció. Ara sí dic exiliar degut que la decisió no seria profesional ni personal, sino política. Sembla un destí fatal no poder votar a unes eleccions: el primer cop que podia exercir el meu vot a Catalunya estava a Lyon, i un grandissim cònsul “epañó” ens va fotre la bronca per gosar preguntar si podíem votar per correu a les eleccions autonòmiques i clar, res. Després de votar a les europeees i a les autòmiques vaig partir a Sao Paolo i tampoc vaig poder reaccionar/protestar davant la desgràcia de Madrid. Finalment, tot i informant-me i remitint als meus colegues de professió com votar per correu, novament no va ser impossible... la carta no va arribar a temps i volant vaig pensar què passaria, en fi, ja ho veurem. Sabeu que no es tracta d’un blog polític ni d’opinió, però la decepció davant la proposta en aquestes eleccions supera el fet personal i compta com a experiència. No estem en una època guerra ni d’exiliats, per sort. Es discuteix el poder real dels polítics en l’actualitat en front de les grans empresese en el món occidental; escriu un treballador d’una multinacional que no només es mou com a peix a l’aigua en aquesta economia liberal sinó que intenta que les altres empreses grans ho siguin més... però més enllà del govern resultant hi compta la voluntat d’un poble, i el seu futur.

Després d’aquest caos d’idees provocat pel temps de deixadesa del blog, declaro que Manhattan ens acollirà de nou avui divendres. NY serà freda, per temperatura. Veurem si també per ambient en comparació amb d’altres ocasions. “Barcelona és com Nova York afegint mar i muntanya, i canviant la gent per d’altres més amables.” Així ho explicava un soci de l’empresa als seus colegues americans. Ho és?

Per cert, queda pendent un recordatori dels dos viatjes a la Rioja i al País Basc. Fàntastic, pel futbol, menjar, el vi i els païsatges. Un plaer que es repetirà!

San Francisco, l'esperit per descobrir

2006-09-04T21:13:00.000-05:00

L’objectiu era ambiciós: anar un cap de setmana a San Francisco des de Florida a bon preu. Però el pla de vol impecable. Jet Blue ens oferia volar des de Fort Lauderale (prop de Miami) per un preu raonable i horaris durs però inmillorables, recordem que els americans son els pioners de les low-cost. Un cop decidits i amb la baixa del Julio (perdut per les terminals del món sense visat...), però trobant allà la Mireia i en Hartger, vam despegar. A l’avió ens vam asseure amb una dona força simpàtica que amb molt de gust ens va explicar els anys que havia viscut a San Francisco. I amb l’ajut d’un mapa que teníem ens va anar explicant on havíem d’anar, què no ens podíem perdre anant-hi dos dies i quines zones ni trepitgéssim. Tot i la clara explicació jo em vaig quedar dubtant. Es pensaria la senyora que anàvem de cap de setmana romàntic l’Alex i jo a la mundialment coneguda capital dels gays i lesbianes? Ens havia indicat restaurants i bars d’ambient? S’havia de comprobar!

Arribant a Oakland un tren ens va portar a una zona cèntrica de San Francisco (Powell Station). Només sortir de l’estació un grup de gent amb patins i bicicletes decorats amb llums de colors poc discrets i cridant ens van rebre. No era una benvinguda, estaven fent la ruta de la ciutat per la nit i es dedicaven a baixar les escales mecàniques en patins línea. Just darrera hi havia el punt final d’una de les línees del Cable Car (tranvia). En aquest punt els tranvies fan la volta manualment i canvien de sentit. Tot un ritual que xoca sobretot si acabes d’arribar. En fi, estava clar que havíem arribat i que la ciutat estava desperta. Caminant vam passar per Union Square i prop de la porta de China-town que visitaríem més tard. Un cop instal·lats a l’hotel i sopats en un diner nocturn vam anar a buscar l’agitació. Després de dubtar, perquè primeres opcions mai son bones, vam entrar en un local anomenat Ruby Skye. Encaixant com uns senyors l’abusiva entrada sense copa inclosa vam trepitjar la gespa de l’entrada on descansaven alguns grups de gent com si es tractés del jardi de casa seva amb les taules i les cadires blanques. Creuant un riu de gent per un passadís de bellut vermell vam entrar en un teatre molt ben il·luminat i ple de decoració. Estava ple a bessar i la gent ballava la bona música house del local. Pujant a la part de dalt del teatre vam trobar la sorpresa de la nit: a la part del mig del balcó que donava a tota la part de baix hi havia un espai reservat per un artista. No podia ser més autèntic vestit de fosc amb camisa negra tacada per l’oli de les pintures, un cabell llarg recullit amb una cua a la part de dalt del cap i barba d’una setmana. Estava pintant un quadre de la nit. Es podia intuir el teatre amb les palmeres decoratives, els fons d’on penjaven teles amb projeccions, els focus que iluminaven tota la sala i fins i tot els caps i els braços de la gent ballant. Tot pintat amb un estil de discoteca. Els traços seguien el ritme de la música, normal considerant que l’home ballava mentre pintava, tot un espectacle! El Dj va presentar una cantant vinguda de NY que cantava rap acompanyada per música electrònica, va estar força bé. Quan ja estàvem cansats i ens pensàvem que plegaríem d’hora el local va donar la senyal per l’última copa: “Last call!”. Per nosaltres eren les 5 del matí, però en hora local eren les 2 i ens feien fora.

A l’endemà vam posar-nos el “mono” de turistes i vam visitar China Town. La porta està al carrer Stockton i des d’allà s’extenen mil botigues xineses que venen de tot, no ho descobrirem ara. Tots els locals d’aquella zona pertanyen a xinesos, hi tenen la comunitat adaptada però sense voler perdre la seva identitat. Els dissabtes i diumenges els nens van a classe de xinès, hi vam veure les escoles i els hospitals propis. Seguint pujant cap al Nord vam arribar a la zona del Parc Fort Mason on no vam poder suportar la temptació i vam llogar un GOcar per recórrer la zona turística. Despistats vam baixar fins la zona de la ciutat no-turística i passant entre els cotxes com a Barcelona amb la moto la gent ens mirava amb una cara que no tenia preu; estan acostumats a veure coses poc comuns, però aquella no se l’esperaven! Un cop fet el show vam anar cap al port que dona a la bahia que porta el nom de la ciutat, i no alrevés... Hi ha fins a 47 piers. Alguns simplements molls, altres tot un món al voltant. Si fa temps vaig citar el port dels Simpson per descriure Fort Myers Beach, ara he de tornar a recorra-hi ja que el nombre de botigues, restaurants és increïble, tot muntat sobre els taulons de fusta. S’ha de dir que al Pier 39 fan les millors crêpes de la West Coast! En fi, després de berenar vam anar cap a 49mile Scenic Drive. Vam tornar a passar per alguns carrers visitats, però ens va permetre no perdre’n cap i per fi vam arribar a un dels carrers més mítics de San Francisco Lombard St. Les pendents de San Francisco són realment impressionants, i el més xocant és que no són sempre en el mateix sentit com a Barcelona (mar-muntanya) sino que diferents turonets molt pronunciats creen un relleu talment espectacular i carrers com aquest o com California donen una visió de la ciutat i de la bahia que paguen la pena veure. Aquell diumenge abans d’agafar el cotxe vam poder provar el tranvia, ple de tusistes com nosaltres però s’havia de fer. Si al meu germà va insistir fins a pujar al Trenito Catalano de Sardenya jo vaig fer el mateix a San Francisco, i fent un paga-Schuache!

Per la nit ens vam dirigir a l’aeroport per dormir a l’avió i anar a treballar en quan arribéssim. Un cap de setamana sense descans i que ens va deixar amb més ganes de tornar a Califòrnia que abans d’anar-hi. Esperava molt d’aquesta ciutat, pensava que era el NY de la costa Oest, que no era americà en el sentit conservador i que tenia una personalitat molt pròpia, renegant en part de la resta del país. En part vam veure això, però no vaig acabar de notar-ho. Sí que van d’un altre “pal”, sí que notes que no ets a Fort Myers per exemple. Tot i això, no vam poder trobar, a part potser de la discoteca de divendres, un ambient especial. Van faltar dies per recórrer la zona de la ciutat menys turística, i tenir referències i inclús un contacte que sempre et pot ensenyar perquè la gent està tan atreta per aquesta ciutat i no simplement per les cases baixes ben cuidades i pels carrers amb vistes impressionants, o per un clima templat on ni el fred a l’hivern ni la calor a l’estiu son excessius. Guarda un cert paral·lelisme amb Barcelona, i potser pels turistes de pocs dies i poc assessorats tambés és difícil trobar el punt que té la nostra ciutat. S’hi haurà de tornar, que la zona dels vins i la carretera de la costa es veu que son preciosos.

Ara sóc a Georgia, hem visitat Savannah i trepitjat South Carolina. Tornem a Atlanta on he estat tota la setmana evaquat per la tempesta Ernesto (no ha arribat a nivell d’huracà). Dimecres volem de nou cap a Fort Myers, enmig de dos projectes i sense saber quin tindré el mes que ve. Només tinc clar que abans del 15 torno a Barcelona. El visat s’expira, no hi ha millor excusa... Fins aviat!

De nou NYC

2006-09-04T00:11:00.000-05:00

Llevar-se un dissabte al matí a Manhattan és una gran sensació. I més si et trobes prop de Time Square i veus el bullici de gent des de lluny. Turistes i locals es barregen a diferent ritme i els cotxes colapsen els carrers, però no preocupa si no tens pressa, si no has d’agafar cotxe o bus. Bogeria tenir cotxe en aquesta illa, cosa que és xocant en un país d’adulació absoluta als automòbils. El subway i el caminar va ser el nostre transport, ahh, i el vaixell que va a Staten Island, turístic a l’estiu perquè té vistes privilegiades de l’estàtua de la llibertat i de l’Skyline. Però molt funcional durant tot l’any pel gran nombre de gent que viu allà i treballa a Manhattan.

És molt agradable creuar avingudes, repassar els edificis i veure els diferents locals. Diuen que és una llàstima no poder veure la 5a decorada de Nadal, on cada botiga crea un espectacle però a l’estiu, tot i la calor, l’espectacle és la gent, el moviment i el contrast de colors. Del groc dels cabs, la gama infinita de grisos dels edificis, el vermell dels vestits i dels semàfors. Qui ha dit que les ciutats són grises? Buscant el verd vam caminar més de 10 milles per creuar tot el Central Park (de la 40 i pico a la 100 i escatx) arribant fins Harlem. Tot un camí variat de llocs per descansar, córrer, jugar a Baseball o visitar el Metropolitan o el Guggenheim. Vam caminar sense un pla concret i acostant-nos als llocs que estaven a prop i ens atreien. Sembla una ciutat sense fi, també vam arribar a l’endemà a la East Side tocant a la illa Roosevelt que és on vivia l’Alex i va insistir en agafar el telecabina per creuar el riu que permetia veure el downtown des d’una bona perspectiva. Tot i que no vam poder pujar-hi ja que estava en reparació per haver-se quedat penjant durant hores amb un grup de nens a dins, ens va explicar un fet curiós de l’11-S. Ell es dirigia treballar com un dia qualsevol, però el transport no funcionava i de cop va veure una de les torres que treia molt de fum, i al cap de poca estona va caure la primera torre davant la seva atenta i perplexa mirada... En aquell moment, amb tots els mitjans de transports suspesos la gent sortia de Manhattan caminant, rius de gent creuant el pont per la zona asfaltada i alguns havent de fer més de 10 Km per poder anar a casa seva a New Jersey, Bronx, Brooklyn, Queens, etc. Aquest fet digne de pel·lícula de desastres es va repetir un any següent quan hi va haver una apagada monumental a Manhattan, la gent tenia la por al cos. Sembla que ara no tant, però potser també perquè ni una catàstrofe és capaç de canviar la vida de la ciutat. Quan hi ha una inèrcia de funcionament tan brutal, on una desena de milions de persones tenen el seu lloc de treball, la seva vivenda, les seves responsabilitats i esperances en la mateixa illa és impossible fer-los canviar d’hàbits. Els temps son cronometrats i només canvien les tendències, però els valors, els hàbits i Manhattan perpreten on eren.

He hagut de tornar a NYC per acabar l’article. Va ser una escapada des de Philadelphia. Vam anar-hi el darrer cap de setmana (del 25 al 27 d’agost). Una atracció estranya ens va portar de nou a la city. Diuen que els imans tenen més força quan estan a prop... una bona excusa per sortir de nou per NYC i trobar-nos amb l’Ignasi i la resta d’amics de la ciutat. Havíem d’anar-hi amb un chinese bus; els xinesos dels EUA han muntat una xarxa de busos que uneixen les diverses China Town a molt bon preu. El trajecte PHI-NYC val 20$ anada-tornada. Amb els bitllets a la mà i esperant el bus, l’amic de Philadelphia que es negava a portar-nos es va animar: “Com’on guys! Let’s go to the city!”. Vam arribar tard, però mai és tard per New York. El problema va ser per entrar en algun local per falta de noies en el nostre grup, ja ens prepararem més per la pròxima vegada. En fi, una nit divertida ajuntant gent d’orígens i relacions diferents en un local curiós entre la 14th i la 9a Pop Burger on eren tan bones les caipirinhes com les mini-hamburgueses. De nou, la ciutat ens va rebre amb els braços oberts i no ens va fallar. Davant d’aquest retrobament imprevist no sé quan hi tornaré. Però del que n’estic segur és que no em fallarà, mai ho ha fet. Fins ara NYC!

La City

2006-08-11T13:42:00.000-05:00

Sóc urbà, sóc de ciutat i cada cop ho tinc més clar. M’encanten les metròpolis i la seva agitació. Quan marxo de Barcelona i miro enrere tinc la impressió que a la ciutat vaig sempre stressat, sempre empalmant la feina amb anar a algun lloc, d’aquest lloc a casa i sempre corrent amb la moto amunt i avall. Però en metro és igual d’stressant. Però no és ben bé stress, és activitat, agitació, gent per tot arreu, ofertes d’oci tocant amb llocs de negoci, i voltats de vivendes on la gent entra i surt a totes hores, i més a la ciutat que mai dorm, Nova York. Aquest any he tingut la sort de visitar París, Londres i ara NYC. Tota una experiència i una ocasió perfecte per conèixer-les i comparar-les sense voler... cada una té el seu encant, i evidentment les europees molta més història. Sempre he estat més a prop de la cultura francesa, per l’escola, per la proximitat i pels dos anys d’estudis allà. Els conec, els admiro i més la capital d’un estat fet per a ella. Però també sé que és difícil adaptar-s’hi i potser més amb els parisins. Em quedaré amb la broma del meu pare: “França és un gran país i només té un problema, que està ple de francesos...” Una abraçada pel meu tiet parisí.
Londres és increïble i la ciutat que menys conec. Xoca la seva multiculturalitat i la seva activitat i oferta diversa. Però NYC, I love NY! M’encantaria viure un o dos anys en alguna d’aquestes capitals, i l’americana seria potser la primera opció. Despullem-la:

Vam combinar molt bé els vols i divendres a la tarda el tren des de Newark ens va deixar a la Penn Station per dirigir-nos a prop de Time Square. Entrar a l’illa de Manhattan pel túnel no ofereix molta vista de l’Skyline, i és encara més xocant sortir del Subway i trobar-nos amb el Midtown just davant nostre amb el Sol encara picant i intentant esquivar els alts edificis per repartir llum. Ens vam dirigir al MOMA en una bona caminada, la primera, per aprofitar el “Target Friday” per entrar sense pagar al Museu d’art moden. Va valer tan la pena el passeig com la visita i després d’unes hores vam decidir veure la millor posta de Sol, o si arribes tard les primeres llums, del Downtown des del Brooklyn Bridge.
Creuant el pont de nou caminant ens vam dirigir a la nit del Soho. Una mica perduts pels seus carrers, una simpàtica actriu-ballarina de Buffalo ens va recomanar un parell de llocs. Ens vam trobar amb un dels exemples vivents de NYC; havia abandonat el seu poblet de l’americà nord-central per trobar el seu somni de ballar i actuar, i per realitzar-ho només podia anar a la City, on vivia en un apartament del Soho, vestia sense pretencions i actuava a l’endemà en un programa de televisió. L’Alex, company de viatge, comentava que havia estat tan simpàtica perquè no era de la ciutat... D’altres viuen 2 ó 3 anys a la ciutat per progressar en les seves carreres, especialment financeres, però molts marxen de nou per viure en d’altres ciutats “més tranquiles i residencials” i potser, més americanes. Dels consells de la noia en vam agafar el primer per sopar de manera fashion en un restaurant Thai força bo. Per fi poc menjar, bons aliments i força equilibrat i sà!! Era un restaurant que podria ser perfectament a Barcelona pel tipus de menjar i per la decoració, tot i que l’ambient es notava una mica diferent. Les dones van quasi totes amb vestit a l’estiu... unes caipirinhas en un altre local del Soho ens van permetre observar la proximitat entre la gent que es trobava, es presentaven i xerraven de qualsevol cosa, com si fossin amics de tota la vida, curiós. Primer contacte amb NYC molt positiu, però encara em quedaven molts llocs per visitar que m’havien quedat pendents de l’any anterior...

(per a continuar)

P.S. La feina no m’ha permès avançar més. Quan torni de San Francisco l’acabo! Bon cap de setmana!

Pròxims destins

2006-08-02T23:28:00.000-05:00

Bones vacances a tots!, els que podeu... no tindré vancances, només algun dia que em pugui agafar, però podré anar 4 dies a Barcelona i Borredà: entre el 18 i el 22 d'agost.

Després de tornar de NYC (article pendent) ens dirigirem a San Francisco, Philadelphia i un altre destí per determinar. El mapa es va actualitzant...

Fins aviat!

Key West i les ulleres perdudes

2006-08-02T00:14:00.000-05:00

Vam abandonar South Beach per seguir el road trip i ens vam dirigir cap al Sur; el nostre destí, la part més al Sur de tots els Estats Units, Key West. Per arribar-hi necessitàvem deixar la península, i anar saltant de “cayo en cayo y tiro porqué me toca”. És curiós mirar el mapa i veure que la carretera s’ha convertit en un collar que uneix el seguits de perles en forma d’illetes. Key significa cayo, o illeta en castellà. Però el primer nom que van rebre no va ser tan simple. Es deien Los mártires o "the martyrs" ja que semblaven homes patint... i en canvi sí que hi va haver màrtirs del mar degut a les aïgues baixes plenes de coralls.
La unió de la carretera no va sempre existir i els keys van anar passant de mans en mans com si fossin coralls reals. Primer van ser els espanyols que els van utilitzar per a fins marítims, però van haver de cedir-los als britànics amb la resta de Florida a canvi de deixar Cuba en mans espanyoles. Tot i això, el tracte no va ser mai clar, i no se sabia molt bé si els keys eren part de Florida o de Cuba, fet curiós mirat actualment, però prou lògic mirant la geografia. Finalment van tornar a pertànyer als hispans per evitar que caiguessin en mans americanes en la guerra de l’independència. Quin mareig i més al mar! En fi, finalment tot va ser els EUA i la seva proprietat va quedar més establerta amb la construcció salomònica al 1912 d’una línea de tren que arribava fins al Key West! Però al 1935 un huracà va fer de les seves i va destrossar els rails, fet que va provocar la construcció de l’actual carretera, que està composta de més de 40 ponts que uneixen els keys i de 126 milles.
Però més enllà de la història els keys són el carib americà. Si l’estat de Florida ja és considerat caribeny els keys són la guinda del pastís. Són la frontera entre l’Atlàntic i el Golf de Mèxic i un clima tan exposat al Sol i a la calor com als huracans i tornados. Només cal veure els plants d’evacuació muntats i algunes embarcacions destrossades contra la costa. Però també s’ha convertit en un parc pels turistes americans. Hi han posat tots els locals que necessiten des dels McDonald’s als Home Depot i els bars amb música en directe. No cal dir que els keys més macus són els petits, els més poblets i que tenen petites platges. Vam parar per fer aprofitar el Sol que sortia i una platja d’un pam de profunditat durant 100, 200 o 300 metres no ho vam arribar a comprovar. Realment impressionant, tant com els crancs que corrien al voltant dels peus, són rapidissims! Un cop al Key West vam anar cap al carrer Duval que és on hi ha tota l’animació, i la daily celebració del Sunset. Llàstima que plogués i ens vam perdre l’espectacle de la posta de Sol, però no l’animació perquè tot i estar en temporada baixa de gent no en faltava. Potser no de la nostra quinta...
El matí va tornar el bon temps i un Jet Ski (moto aquàtica) ens esperava per fer la volta al Key West. Molt divertit, cansat i interessant veure una illeta des d’una moto. Però el mar obert tenia una sorpresa per a nosaltres i com a regal per al carib, no sé si a les aïgues del golf de Mèxic o a les atlàntiques, vaig deixar-hi unes ulleres de Sol en caure bruscament. L’aigua no fa mal, però vaig entendre per a què serveixen les cordes horteres que aguanten les ulleres...

P.S. Podreu veure els animals que hi havia per les illes.

Miami

2006-07-28T09:18:00.000-05:00

Fa anys el meu germà petit somniava en anar a Califòrnia, per què no Florida? Sempre m’he preguntat quina diferència hi ha entre elles, però encara no la sé ja que no he estat a la West Coast. Fins i tot he rebut algun mail d’un amic despistat dient: “Que tal Florida, es tan guapo como en las pelis? Me imagino que el finde rompereis la noche de L.A.” En fi, les confusions són evidents. El Sol, les platges, els fardons, les palmeres, les activitats d’aigua, els vigilantes també hi son a Florida. La península és un dels destins preferits pels americans per passar uns dies a la platja a l’hivern o la primavera, perquè de nou viatjava a un lloc en temporada baixa, ara amb la Marta, primera visita! Però no va faltar ambient ni llocs on anar, però sí el temps. És època d’huracans i tornados que afortunadament està sent molt més tranquil·la que la passada; a la feina ja tenen previst conexió al SAP de l’empresa en remot, per quan vingui un huracà i ens hagin d’evacuar a l’interior, com si res. En fi, de moment només tenim pluja, molta pluja. Cada dia ens llevem amb un Sol espatarrant, però al migdia s’ennuvola i cau el cel, per això és florida, per això està ple d’aigua estancada, llacs i canals on els caymans neden en llibertat. Les taronges, fruita emblema de l’estat com el préssec de Georgia, no necessiten que els hi portin aigua per a les plantacions per inundació, la tenen naturalment... es fa curiós veure una terra tan verda en ple estiu, amb un Sol matador i en canvi la resta de l’any tot més sec.
En mig d’aquest horitzó tan natural s’hi troba un dels centres cosmopolites amb més nom dels Estats Units. Després del primer viatge a Atlanta tornem a una gran i moderna ciutat, Miami. I dins de la ciutat i hi ha una part mítica South Beach. Ocean drive és el carrer de Miami, el de les pelis, el de Miami Vice (Corrupción en Miami), o l’actual CSI. Per cert, aquest estiu sortirà la pel·lícula de Miami Vice. És un carrer de carril per banda llarguíssim, paral·lel a la platja blanca de South Beach ple de restaurants a la banda que no dóna al mar, i on hi ha un bullici de gent espectacular a mida que s’acosta l’hora de sopar. La oferta és extensa, i a tot arreu ensenyen els plats del dia; però veure el que et menjaràs fred i cuinat unes quantes hores abans no té molt d’atractiu. Nosaltres vam acabar els dos dies en italians... el que crida l’atenció són tots els grups de negres plens de joies, draps al cap, samarretes d’equips esportius i si pot ser en cotxes grans, descapotables, Hummer-limousins, etc. Tot un show, tot fake. Tot de cara a la galeria, música alta des dels cotxes a les terrasses d’hotels exclusius que donen a l’acera d’Ocean Drive, l’objectiu és fer-se veure, i semblar guay, un Bro, algú que posseeix, algú triumfador. Barreja de diners, excentrissitat, i platja. A la part menys visible hi ha totes les cases dels famosos, en les illetes entre Miami i la illeta South Beach. És espectacular el port natural que disposen, que permet una activitat aquàtica impressionant, i tenir tants habitatges de cara el mar. Tot és de cara a l’Atlàntic, a l’oceà, perquè l’interior de Miami deixa molt que desitjar. Més enllà dels locals de moda on van els residents i la gent que coneix bé la ciutat, no hi ha gran cosa per veure, el Downtown fa pena! Tal qual! Les obres rematen la sensació de zona zero que té el centre. Hi ha alguns edificis alts, però molts altres en construcció, que xoquen amb la Freedom Tower, inspirada en la Giralda de Sevilla. Tot i la seva història, no compensa el desolador ambient que només es mou quan hi ha algun espectacle al American Airlines Arena on juguen els Miami Heat (Kembeeee!!!!) i on hi ha tots els concerts com la Madona quan hi érem. I l’altra part amb vida és la Bay Side, però no deixa de ser una zona comercial...
Tornant a South Beach ens vam quedar amb dos carrers, La Espanola Way i Lincoln Street. Totalment oposades però cada una amb els seus atractius. La primera intenta reproduir sense arribar al nivell artificial de Port Aventura un poblet espanyol, bromes a part té uns quants anys d’antiguitat i està molt ben conservat. És una llàstima que hi hagi 3 restaurants italians i només un de tapes i vinos espanyol, perquè no hem sabut exportar la nostra cuina? Només veus senyals de toros, paelles que millor no provar i sangria horrible, quina imatge... Jo intento explicar que és Catalunya, però no sembla despertar gaire interès. L’altre carrer és el típic de botiguetes de Miami, de zona peatonal on totes les marques hi són i és agradable passejar una estona. Hi guarden uns quants teatres antics i combinen la nova construcció amb l’Art Deco tan vist als EUA. L’Art Deco necessita un capítol a part, queda pendent.

El pròxim capítol serà el dels Florida Keys i la pèrdua de les ulleres... ara marxo cap a NYC!

Puerto Rico - Viejo San Juan

2006-07-10T23:53:00.000-05:00

Estic d’acord amb Rosalia, m’agrada San Juan. Aquesta “Puerto Rican “ es resistia a deixar-se seduir per Nova York després de deixar la seva ciutat natal, dins el musical West Side Story. Sempre em va agradar aquella cançó plena de força, lluita i discussió.
“Puerto Rico, You lovely island…Island of tropical breezes. (…)
Puerto Rico... You ugly island... Island of tropic diseases. Always the hurricanes blowing, always the population growing…” i llavors aquell crit unànime de patriotisme adoptat :

“I like to be in America!

O.K. by me in America!

Ev'rything free in America

For a small fee in America!”

Bé, seguiria comentant la cançoneta, però ja la podeu seguir vosaltres mateixos a la web. Aquesta historieta que em va fer descobrir l’illa descriu la relació estranya de l’illa amb els EUA. Es palpa en l’ambient, almenys a la capital. Però dóna la impressió que han sabut treure profit de la situació històrica i política. Com feien els grans Cruz y Raya - Historia de Puerto Rico muuu rápida – l’explicarem: Va ser descoberta per Colon al 1943, en el seu segon viatge i li va posar el nom de San Juan Bautista. Va ser base militar per als espanyols i va progressar econòmicament gràcies a la seva indústria i el comerç, no només per l’agricultura. Al 1898 va passar a mans americanes com a botí de la guerra hispanoamericana, i des de llavors no van perdre el seu control. Al 1917 es va concedir la ciutadania americana als seus habitants i van passar a tenir governadors elegits pel president dels EUA. Al 1947, els porto-riquenys van poder elegir el seu governador, i al 1952 van aconseguir l’estatus d’Estat lliure associat que encara perdura.
Tot i això no és un tema tancat, sinó que és el pivot sobre el qual giren els tres principals partits del país. N’hi ha un de verd, un de vermell i un de blau, i no són els teletubbies... el PPD (Partido Popular Democrático), tot i que a la península ibèrica serien els blaus o els taronges aquí són els vermells. És un partit històric i un dels protagonistes per aconseguir l’estatus actual, el qual defensen a mort. Més a l’esquerra es troben els verds, i sense un Saura, demanen l’independència respecte als EUA; representen el Partido Independentista de PR i també defenen una política social-demòcrata. Finalment a l’altra banda trobem els progressistes, els blaus, que volen la inserció completa de PR als EUA com un estat més, és el Partido Nuevo Progresista els quals no han dedicat tot el pressupost per a la web. En fi, varietat, però estabilitat i democràcia. Amos del seu destí. És un país en què l’economia funciona, i és l’enveja de tot el carib. Però la part més interessant no és l’estat de benestar, sinó la seva compatibilitat amb guardar els valors i la manera de fer de Puerto Rico. Són americans, sí, però porto-riquenys sense vergonya. Disposen de la possibilitat de viatjar als EUA sense passaport, i visitar familiars que tenen repartits per NYC, Miami, etc. Però per molts no és la millor sortida, saben que potser allà tindrien més oportunitats, però les que tenen a l’illa no són dolentes. Potser es cobra menys a l’illa o allà no seran presidents de grans Multinacionals, però s’hi viu millor, i és casa seva. Ens sona?
A part del dol·lar i del benestar, la societat a San Juan és una bona mescla. És el casc antic de la gran ciutat. La mini-península on van instal·lar-se els espanyols i van posar-hi el castell militar i les primeres cases es va quedar petita, i l’urbe va anar creixent cap a l’interior. El gran mèrit dels porto-riquenys fou conservar l’arquitectura hispànica d’urbanitzar al voltant de places importants i de guardar moltes cases de l’època espanyola, segurament es nota que no es va viure cap guerra directament en aquells carrers, ni invasions... el Viejo San Juan és petit, jo diria com Gràcia i es pot conèixer a fons en un dia i alguna nit, perquè evidentment canvia de color i de gent. El castell recull la història de l’illa des de l’arribada de Colon fins la guerra amb els EUA i com aquests el van conservar; curiós veure el responsable de la instal·lació vestit igual que l’amic de l’oso yogui... National Park Service
A l’altra punta hi ha El Morro, una extensa superfície on també hi ha restes bèliques, però que en l’actualitat s’omple de famílies que aprofiten per passar les tardes de cap de setmana sobre la gespa fent volar cometes. La gran majoria d’aquestes famílies viuen a l’interior de l’illa i bloquejen el casc antic de cotxes durant hores. El recorregut borejant el mar és atractiu, però la millor passejada és la improvitzada, com a Gràcia. Anar per carrerons, mirar façanes, els noms, entrar en locals, i parlar amb la gent que va ser molt maca. Sorprèn l’herència catalana en els noms de carrers (Calle de la Tanca), restaurants (La Mallorquina, La Bombonera de Puig y

Abraham, un local de “Sucs”), i alguns plats com el “Sandwich de pernil” (pronunciat pelnil). Un altre tret destacable és la norma municipal de prohibir cartells oficials; totes les marques que posen un negoci han d’adaptar el seu logo perquè no desentoni amb l’estil colonial, així les botigues de Ralph Lauren, Custo, Lacoste, Tag Heuer no queden malament. La gastronomía com sempre molt bé, el menjar del carib no arriba al punt de la mediterrania però és força més equilibrada que l’americana. Un acompanyament que mai falla és l’arròs amb fassols (mongetes negres), i el peix i el marisc també es troba a tot arreu. Però un dels plats típics de l’illa és el

el Mofongo que és un plat a base de platans verds axafats. És un pèl pesat i s’ha de mastegar com diuen les àvies, perquè sinó t’ofegues! Però està molt bo. També és típic cuinar, porc, pollastre i peix amb salses “criollas” que al cap i a la fi volen dir locals, pròpies, adoptades de les influències taïnes, espanyoles i africanes. Vam menjar molt bé la veritat.
Quan marxava el Sol la ciutat es buidava de famílies i s’anava omplint de visitants. Americans, porto-riquenys de l’interior i algun altre turista despistat com nosaltres. La varietat de locals no estava malament, i de fet és una de les zones prerides per sortir de festa de la gent d’allà. Ens van recomanar no anar a locals de Reggaeton, perquè només hi havia gent molt jove i ballaven raro... així que vam fer cas i vam anar per la zona de bars del Carrer San Sebastián. Alguns eren molt americans, amb el seu billar, la Budweiser i la música americana. Però també vam estar, darrera la barrera, en un local de salsa d’aquests on tothom balla amb tothom, menys nosaltres. Si fos cha cha cha... res, que hem d’aprendre a ballar salsa perquè era molt divertit. Vam estar donant voltes pels diferents locals, i provant els diferents rons, parlant una mica amb gent d’allà, i sobre tot amb aquells que et volien explicar que tenien un familiar a Espanya, o hi havien anat, però va ser un intercanvi divertit ja que explicaven la situació de l’illa sense tabús. Finalment vam acabar en una disco que més ens encaixava a la zona fashion de BCN o de South Beach, gent una mica rara, però com a tots els llocs.

En fi, crec q la millor manera d’acabar l’article és adreçant-vos al següent poema: Un lloro, un moro i un mico, i un senyor de Puerto Rico. Qui no s’entrebanqui llegint-lo premi!

Fins aviat, aquest cap de setmana Road Trip per Florida.

Jamaica (III i últim) - El cor de Jamaica

2006-07-07T09:57:00.000-05:00

Un dels productes més reconeguts d’aquesta illa caribenya és el seu cafè. No és com a Itàlia o a la nostra terra on a quasi a cada bar pots prendre un bon cafè. Tot i ser productors costa trobar cafès expresso i la influència americana es feia palpable. Aquest líquid quasi transparent, sense gust i bullint que em prenc cada matí aquí també es trobava allà, una pena pensant que la matèria primera és de qualitat. El cafè es troba a les Blue Mountain, així és com es diuen tot el grup de muntanyes blavoses del centre de l'illa. No hi havíem entrat encara, només les veiem des de la costa. Però per anar a Kington, altra punta de la illa, havíem de passar-hi. L’etapa del dia havia de ser Negril – Black River – Kingston. La parada a Black River era per fer un safari pel riu. Pujar amb barca riu negre amunt i veure els poblets i la flora i la fauna que s’hi trobo, però l’amenaça d’atacs per part de grup violents riu amunt havia fet canviar el recorregut i ja no s’arribava als pobles. Total que per veure 4 cocodrils i res més vam preferir escaparnos a Treasure Beach, més al Sud i que no anava del tot de camí cap a Kington, però teníem temps. De camí vam fer un banyet en una de les platges desertes que s’hi trobaven, semblant quan ho vam fer a Brasil, recordeu Bernat i Miquel?, a riuuu! Bé, doncs finalment vam arribar a Treasure Beach, suposadament amb aquest nom perquè uns pirates hi van enterrar un tresor o potser perquè tenen la reputació de ser els més treballadors de la illa. Un cartell dóna la benvinguda als visitants amb la següent frase: “En aquesta parròquia s’hi treballa, no es fa el peresós” Els pagesos i els pescadors sembla que van per feina, i aquest territori que forma part de la parròquia de Sta Elisabeth té una platja peculiar, l’única de terra fosca. També hi ha turisme, però més dispers i més relaxat, en bungalows de diferents arquitectures com la marroquina. Va ser una visita curiosa on vam trobar més gent de la zona a la platja que turistes, i tot i donar la sensació d’anar més a la seva bola van ser molt atents. Quedava força camí fins a Kingston i la carretera difícial així que vam anar tirant. Alguna que altra parada ens va ensenyar que la gent de l’interior passa completament del turisme, les mil i una paradetes a peu de la carretera eren per proveïr els viatjants de fruites i beguda. Vam pujar força amunt i quan ja teníem perspectiva de la costa vam poder admirar una vegetació no gaire llunyana de la suïssa, exagerant una mica clar. Algunes cases grans i senyorials trencaven l’harmonia de petites cases de pagès entre la vegetació, es veu que no només eren anglesos residents a la illa, sinó que també jamaicans que havien emigrats a NY, Londres o altres ciutats que tornaven amb diners al seu lloc d’orígen per retirar-s’hi.
A Kingston no vam poder fer gaire cosa per l’hora d’arribada i perquè és un caos de ciutat, la única de veritat de la illa. El títol de ciutat més perillosa del món per davant de Johanesburg no era molt temptador per sortir a prendre algo i ens vam quedar per la zona de l’hotel. A l’endemà només vam poder visitar la que va ser casa de Bob Marley i ara museu. Hi havia tot tipus de detalls, des dels furats d’uns trets que va rebre al 79’, passant per tots els premis que va rebre, el primer reproductor de vinils que va tenir, o la foto del seu pare, un legionari anglès ben blanquet. El guia, un noi jove amb cara alegre, prim i amb una cadera prodigiosa ens va fer l’explicació molt amena. A cada lloc recordava una cançó i la cantava, o la feia endevinar als visitants, tot un espectacle! De Bob Marley no acabaríem mai de parlar i no en sóc cap expert, però un poso alguns links de referència per qui hi estigui interessat: Oficial, un blog interessant en castellà, i el museu-casa.
Ha estat un plaer visitar aquest país, però com sempre tens la sensació que necessites tornar-hi per visitar tot allò que no has pogut veure, com Ocho Ríos, Kingston, Port Antonio... en fi, potser algun dia. Despedint-me em queda els somriures, les salutacions de tots els “venedors de coses” que trobàvem pel camí i ens donàven la mà com a Bro’s i ens deien “No problem, respect”. Fins aviat.

Jamaica (II) - Negril i el paradís

2006-07-06T23:21:00.000-05:00

Dissabte ens vam llevar com Déu mana, amb un partit del Mundial. De fet, vam poder seguir bona part del partit de Portugal – Anglaterra des de la platja de Montego. Temps de prendre el Sol i una cerveseta jamaicana Red Stripe, prou bona per cert, se’ns va fer l’hora de tornar a quedar amb el nostre amic francès. El destí va ser una mica cruel i vam escollir veure el França – Brasil amb tots els gavatxos de la illa que es van reunir a prop de MoBay. Fins i tot hi havia l’ambaixador, imagineu l’ambient. Sembla una fatalitat, però sempre estic envoltat de gavatxos quan guanyen a Brasil ; Edu, recordes el viatge del 98’ ? buffff. Mai més. La part positiva, “La France paie” que deia l’ambaixador, i vam dinar i beure de gratos. Un cop acabat el partit vam poder marxar corrent cap el nou destí: Negril. El trajecte seguint la costa era ideal, és fabulós seguir el mar des d’una carretera de corbes passant per tots els poblets i comprant fruites i tallats de fusta. L’autopista, d’un carril per banda, ens va permetre conèixer els nous pirates de la illa, hereus dels que terroritzaven tot el Carib, els taxistes: tots amb el mateix model de cotxe semi-familiar i adelantant per tot arreu, i clar, creuant-se entre els cotxes. Després d’aprendre que es conduia per l’esquerra i les rotondes s’agafen alrevés vam arribar a Negril. El poble en sí és molt petit, però té una platja d’11 km de llarg i en aquesta extensió hi ha numerosos Hotels – Ressorts i altres petits hotelets. Volíem instal·lar-nos en un d’aquests darrers, però com paga l’empresa vam mirar més cap al Sur i vam trobar la caseta dels meus somnis, Tensing Pen... un xollo, The Long House per 6 persones feia que els tres ni ens trobessim, tenia de tot: vistes al pont que creuava una petita entrada de mar d’on saltàvem per fer un banyet (veure fotos). Diferents zones on trencaven les ones, soroll que escoltava mentre m’adormia al meu llit protegit per una mosquitera i que em despertaven suament pel matí. Realment, semblava el paradís. Vam voler aprofitar el pis, i vam decidir fer-hi dues nits. La primera va resultar una mica especial. El concert de Reggae a la platja no va acabar de convence’ns, però va estar bé. Per animar-nos una mica vam anar a un altre local on vam corroborar les nostres sospites: pel turisme sexual cal anar a Negril. Moltes parelles cantàven, tan homes com dones amb la mateixa proporció buscaven parelles locals. No és el millor ambient per a parelles recent casades com anuncien per Internet, ni tampoc per a nosaltres, així que vam decidir matar la nit amb un ron ben acompanyat davant de l’espectacle de les ones de nou. Això ens va tornar la calma després d’episodis una mica estrambòtics rematat, mai més ben dit, per l’esclafament de crancs enormes que creuaven la carretera per la nit. L’espectacle estava de nou al voltant de la carretera, sempre ple de gent venent coses, oferint-ne, anant caminant d’un lloc a un altre, taxis que s’oferien. Per ser blanc, ja ens deien “italiano” i ens volien vendre alguna cosa. Els millors moments amb la gent d’allà eren saborejant de nou el Jerk Chicken en un dels carretons, un cop compraves eren maquíssims, s’ha d’entendre.
Però el millor contacte amb la gent de Negril va ser buscant peix. Preguntant pel Fisherman de Negril. Aquest objectiu ens va portar a les casetes/xaboles on viuen la gent local, molt a prop de la platja on havíem estat, però el fons havia canviat. Vam descobrir tallers on feien tallats de fusta molt més currats, i mentre regatejàvem l’home es complanyia dels problemes del seu ofici, de quan li costava cada fusta i cada pintura, de com havien pujat els preus els últims anys i que no abusessim... després vam trobar l’home, el de la canya i poques dents. Un home gran que ens portava insistenment al seu local. Eren quatre parets de fusta no gaire gruixuda però molt ben pintada, la Peace & Love Shop. Amb aquest nom el peix només podia ser bo. Vam entrar-hi sense dubtar i interrompent el dinar, arròs blanc, d’un parell de companys joves vam anar fins la nevera. Es feia molt curiós veure alguns d’ells vestits amb quatre draps i al costat un més jove amb samarreta Nike, ulleres de Sol i sabates esportives... no vaig preguntar. Molt amables ens van ensenyar el peix pescat aquell mateix matí amb la barqueta de menys de 5 metres de la que disposava. Vam escullir una tonyina maca de veritat, casi 5 Kg, fresca del dia i es va oferir a netejar-la. No tenia cap més lloc que el mar, ens hi vam dirigir. Net i polit ens el vam endur més contents que un gínjol per cuinar-lo a casa. Quan compres productes de la terra que visites i les cuines tens la sensació que t’integres una mica, que hi vius per uns moments. El vam cuinar una part a la planxa amb una mica de soja, amb el toc de paella del cheff, i una altra al forn amb ceba i espècies. Impressionant per sabor i quantitat!!

Pròxim i últim capítol: Camí de Kingston i tornada a casa.

Jamaica (I) - Montego Bay

2006-07-04T23:27:00.000-05:00

Xaymaca és el nom original de Jamaica. Depenent de les fonts significa terra de la fusta i l’aigua o illa amb varies primaveres. El segon nom no l’he pogut comprobar, però sí que és cert que l’extensió de la seva vegetació i els numerosos arbres fan entendre el nom original que van posar la tribu dels Arawak. És una illa muntanyosa vorejada per un mar caribeny amb aigües clares i plena de fruites i animals, en fi, el tròpic per fi.
Els pobres Arawak van ser invaïts per Colom en el seu segon viatge a les amèriques al 1494, i van patir tots els mals que portaven els conqueridors. Els van esclavitzar i va morir la meitat de la seva població a causa dels esternuts portats de la península ibèrica... Posteriorment els anglesos es van encapritjar de la illa, com abans els francesos, i van fer fora les colònies espanyoles. Els britishs van ser més efectius, malauradament, i van exterminar qualssevol resta de l’antiga tribu per portar al seu lloc esclaus d’Àfrica. Van fer créixer la producció de la illa que es va centrar en el sucre i el cafè. Jamaica era una colònia més d’Anglaterra, i com totes les altres va assolir la seva independència durant el segle XX, al 1962, després d’un debat per fer la seva constitució. Sense guerra oberta i amb fortes relacions encara en l’actualitat, una mica diferent que les antigues colònies espanyoles...

Bé, posem-nos en camí. Després de carregar-nos de pasciència amb l’aeroport de Miami, vam viatjar amb Air Jamaica, tota una experiència. Amb els colors llampants i intentant trobar Cuba per la finestra ens vam plantar a MoBay, com diuen popularment a Montego Bay. És la segona ciutat de la illa, i les dues úniques amb aeroport, per tant el trajecte estava clar; arribar a la primera i repartir des de l’altra, Kingston. MoBay és relativament turística, ja que en temporada alta, i ara no ho és, es transforma en un dels centres dels Spring-Breakers. Sorprèn que tot està net, més a joc amb les aigües cristalines i les palmeres; platges ideals just davant d’una ciutat, increïble. Després de superar la burocràcia i la parsimonia dels encarregats del lloguer del cotxe vam poder sortir. A vegades oblidem les avantatges dels sistemes informàtics on-line, i la feina feta tota a mà, paper rere paper ens sembla absurda, però així és com es feia abans i com es fa encara en alguns països. Per sort, el bonrollo dels jamaiquins amb el seu “No problem” fa més amena l’espera, en fi després de casi una hora vam poder experimentar la conducció per l’esquerra! Sí, volant a la dreta i per les carreteres estretes!
Un cop instal·lats a l’hotel, cutrillo, però ben situat, vam quedar amb un amic meu de Lyon, en Djibril. Ens va portar a sopar a un lloc que semblava més un bar de happy-hour que cap altra cosa. Música alta, sobre tot R&B i gent d’allà preparant la nit de divendres. Mentre ens situavem i anavem bebent cerveses i provant el Ron jamaicà en Djibril em narrava mentre el veiem com és el ball de la illa. Diguem que els orígens de Reggaeton són jamaicans, tot i que l’original sempre té més classe...
Per fi vam sopar, un peix excel·lent, fregit al punt just i acompanyat com és típic al carib per arròs. Amb el bon gust de boca ens vam adreçar al lloc de moda els divendres per la gent de la ciutat, el Peer One. Discoteca situada sobre un moll de fusta amb sala central i una passarel·la que portava a uns vaixells amarrats. Va ser mala idea anar a fer un vol per aquesta zona. Allà vam començar a notar la gran oferta jamaicana; t’ho venen tot, des de la mítica maria, a altres drogues superiors i fins i tot altres proposicions: “Hey mAn, I have something for you...” no gràcies. Vam anar als nostres rons amb cola que eren el més barat i més bo, uns 100 J$ (més o menys 1€). Molt important: en llocs així sempre portar moneda local, ja que si pagues en US dollars, encara q es pot, et surt molt més car ja que fan el canvi aixecant el dit índex i mirant per on bufa el vent. La cosa es va anar animant i entrant la matinada es va omplir fins a rebentar; nois, les dones de MoBay ens van impressionar. Però suposo que esperaven algun gest nostre que no va arribar, vam marxar que teniem gana i el Jerk Chicken ens estava esperant davant l’hotel. Fan el pollastre com ningú, al carbó i amb especies i salsa per sobre (la barbacoa és un barril reciclat partit per la meitat que s’obre). Una pipa de la pau i a dormir que a l’endemà tocava començar el trajecte cap a Negril.

Stay in your car

2006-07-04T23:25:00.000-05:00

Ens expliquen que als EUA no corren, que sempre circulen a 90 km/h, unes 55 miles/h. No és així, de fet les autopistes tenen un límit de 70 milles per hora que són casi els 120 d’Europa. I dins les ciutats extenses com Fort Myers el límit als carrers amples és de 40-45 miles/h, superior als 50 de per exemple a la Diagonal, on tots sabem dels radars. Aquí no hi ha radars, o almenys no tants en densitat. Però sí que hi ha cotxes amagats. Per tant no és recomanable córrer llançat pels motors potens, el canvi automàtic i la velocitat dels altres cotxes que superen les 80 milles/h. NO ho és i he hagut de viure tota una experiència per tenir-ho clar.
Després d’algunes multes a Barcelona i a les autopistes, no tinc la tradició de córrer, i menys als EUA. Però avui ho he fet una mica i ho he pagat... Sortint de Miami seguia el gruix dels cotxes, per sobre dels 70milles/h reglamentaris, però sense córrer. Superant un canvi de rasant molt lleuger veig pel retrovisor la incorporació d’un cotxe fosc amb llums blaves al sostre, ostres! Com si fos protagonista d’una sitcom poso cara de poker, disminueixo la velocitat mentre observo com s’acosta ràpidament cap a mi i em fa llums! Cagum! Sísí, em dóna ordres per parar a la dreta sobre la gespa - Moment de jinye màxim. Per l’altaveu em diu: “Stay in your car”, baixa, s’acosta a la finestra i em demana els papers mentre pregunta si portem “guns or weapons” dins el cotxe, responem amb estupefacció un no posant cara de nens. Finalment consulta les meves dades en el sistema del seu cotxe i em crida per l’altaveu. Mentrestant el company americà em comenta que seran uns 150 $, sempre que no hagi superat en 20-25 milles el límit, llavors quartelillo! Cullons! Res, surto del cotxe per rebre la colleja americana... parlo amb ell, em pregunta què faig allà i em sento de cop com una tia bona a la zona blava “vés a poc a poc que sinó t’espatllarà les vacances” UUUUFFFF!!! (perdoneu si he semblat masclista, però sóc el primer home que conec que li han perdonat una multa) Així que em perdona els 250$ de multa i que marxi! Moment en el qual em fixo en les seves ulleres de Sol, reflexants de colors i el seu aire tranquil. Força diferent que “los papeles” dels mítics verds i més tenint en compte que avui és 4 de juliol, dia festiu a tot el país.

Pas previ

2006-06-29T09:09:00.000-05:00

Sembla mentida, però fins ahir a la nit no havia vist el mar de Florida. Per fi vam anar a sopar a Fort Myers beach. És la zona costera de la mateix ciutat, però es tarda ben bé mitja hora des d’on som, ja podeu imaginar l’extensió d’aquesta ciutat. Es passa dels centres comercials, les oficines i els restaurants de Fast Food i varis a un port tipus The Simpsons. Sí, recordeu aquell port de fusta amb una entrada per sobre la platja que va cap al mar amb un bar al fons? Doncs viva imatge d’allò, amb les llumetes i la terrasseta davant de la platja. Un home obès amb camisa de flors i pantaló curt cantant cançons típiques americanes, no ho dic per coneixement, sinó perquè l’home de la taula del costat amb bigoti tipus choper de YMCA la tararejava i cantava. Les cambreres repartien plats gegants de peix i marisc a la planxa i com no, ens vam posar les botes! Aquí s’ha d’anar amb peus de plomb quan es demana perquè et maten amb les racions.
Doncs bé, avui és dijous i toca Running a les 5:30 p.m. Tothom d’Accenture (qui vol clar) i alguns dels clients correm 3 milles (uns 5 km) al voltant de la oficina que té un petit llac i gespa, per donar emoció us diré que estarem a uns 32ºC i casi 90% d'humitat. Això de córrer aquí és una bogeria, jo ja no puc dir que m’agrada córrer. Els dos que treballen amb mi en els temes de logística corren cada dia 3 o 4 milles, més un parell de cops a la setmana 7 o 8. Han fet maratons i tal, ahh, tenen 45 anys o més...
Per recuperar forces després hi ha una BBQ (barbacoa) per celebrar que és l’últim dijous de cada mes. I demà “currarem des de l’hotel”, és a dir, anirem a l’aeroport que anem cap a Montigo Bay, Jamaica!! A baix podeu veure els pròxims destins (click per veure més gran:

De Miami a Atlanta

2006-06-25T13:20:00.000-05:00

Dilluns passat vaig aterrar a Miami, però desgraciadament no és el meu lloc de residència. Estem a Fort Myers on hi ha la Headquarter de Chico's, un retailer de moda. Bé, molt fashion tampoc és, però nosaltres no venim per fer crítica d'aquest tipus, sinó per implentar SAP Retail. La meva part es centra en els processos logístics de Planificació i distribució, i s'ha d'acabar tot per octubre... ja veurem!
Bé, després d'aquest repàs rapid a la raó principal per la qual sóc aquí a les ameriques, ja puc explicar que ara sóc a Atlanta. Hi tenim una amiga també d'Accenture i hem aprofitat per visitar la ciutat. Estem allotjats en una espècie de Melrose Place (es diu Belmont Place), amb la piscineta, barbacoa, etc. Però què hi ha a Atlanta?? doncs la base de la Coca-cola com tothom sap, i una de les dues seus de la CNN. Així que vam fer la visita de rigor i molt interessant veure el cor d'un dels informatius amb més renom de la terra. Després vam passejar pel Centenial Park (la cosa artificial que van fer pels Jocs Olímpics del 1996).

Però la sorpresa del viatge va arribar al vespre; ens van recomanar anar a la Stone Mountain. Una muntanyeta amb molta història que està a prop d'Atlanta on actualment hi ha un parc d'atraccions, un telefèric per observar les vistes, etc. Va ser un lloc de refugi per les tribus Creek i Cherokee durant les invasions europees del segle XVI i va seguir en mans natives durant l'època colonial. Durant el segle XX es van grabar a la roca la imatge 3 herois dels estats del Sud de la Guerra Civil (Confederate President Jefferson Davis, Generals Robert E. Lee and Thomas J. “Stonewall” Jackson), fet que mostra la importància que encara té en alguns estats de USA el seu passat confederat i alguns valors "surenys". Amb això ja us podeu començar a imaginar per on van els trets... Aprofitant aquesta zona amb una esplanada, la paret vertical i rocosa i el simbolisme del lloc els dissabtes hi fan el Laser Show. Un espectacle amb imatges, lasers, foc, música i focs artificials. Un show molt ben fet, amb aires retros pel laser, però molt ben coordinat. Les cançons feien de fil conductor de les diferents historietes que disbuixava el laser i cada cop feia més pudor...
L'ambient era molt familiar, i molt nens, ja que té un component infantil. Les banderes americanes no paraven de sortir i cançons com American Soldier (Toby Keith), Sweet Home Alabama i altres de l'estil feien exaltar l'esperit nacionalista de la massa de gent que observava l'espectacle. Les imatges (algunes fotos) del gran país, les de guerres passades, soldats tornant a casa deixaven clar que la muntanya de roca és un centre Memorial. I perfecte per anar educant i mentalitzant tots els petitons que recordaran durant molt temps aquell dissabte que van anar a dormir perquè van compartir amb la seva unidad família un show de focs, guerra, llum, so i emocions. moltes emocions. Pensaran que volen ser soldats, i veuran amb normalitat estar constanment en guerra, perquè sempre ha estat així. I sempre ho serà. En fi, vam marxar derrapant amb el cotxe (com feia el Nofre) per no impregnar-nos més d'aquella atmosfera.

Vam sopar molt bé en el Midtown, la zona més maca de la ciutat i després a ballar una mica, però fins les 3 que tanquen d'hora! Demà ja tornem a Fort Myers o barallar-nos amb el client!

Pròxima parada: Jamaica!

King of the road

2006-06-22T23:35:00.000-05:00

Ja no tinc Jet Lag. És una mica el símbol de l’adaptació, ja han passat prou dies per fer el primer punt i a part i revisar allò que s’ha anat escribint; corregir les faltes, replantejar estructures i apreciar les bones frases. M’esperava una mica de shock i evidentment l’he trobat. Passar del petit, i sobre tot estret, barri de Gràcia, de BCN on només necessito un cop de mòvil i un altre de moto per veure un rostre conegut a una ciutat typical american! Ni a les pelis havia vist una cosa tan poc sostenible, però sobre tot tan espaiós on per anar a pixar necessites cotxe i no és exagerar, no es pot fer res caminant. Tot és exagerat, i és realment aquella (nord) America que senties parlar però q només vaig intuir a Chicago. Res a veure amb New York o altres grans ciutats. Aquí es treballa, es va en cotxe i es menja! Molt! La gent és maca, molt atenta, en això segur q superen els catalans, i de llarg als empordanesos. M’han sorprès en integració, i tot i q estigui recalcant moltes coses de la seva way of life, saben fer-te sentir acollit i que disposes de tot.

Sembla que estiguin de millor humor que a Europa, tot s’ho prenen més relaxadament. I si no fos per la diferència d’edat segur que estaria més integrat en el grup d’americans del projecte. No és el somni de la meva vida, però crec q pot ser realment enriquidor. Són grans oradors, des de petits, i en reunions es nota. Saben dir les coses i sobre tot les saben transmetre, amb bon humor i sense pujar el to de veu mai. Potser, de nou, alguns prejudicis que tenia inculcats al cap han caigut pel seu propi pes, i són més semblants q no pensava.

En fi, sóc a la Terra de les oportunitats i crec que s’ha d’aprofitar i quedar-me com sempre allò que em convingui més. Crec q és una bona època per haver marxat, i em farà bé haver-me d’adaptar. Curiós viatjar pels diferents estats en busca d’amics o coneguts, suposo que som animals mamífers i necessitem referències d’on hem vingut per no perdre el camí. Per posar un altre tòpic diguem que es tracta de fer les amèriques. I Cuba clar!!

P.S. El títol del text i la foto son en homenatge al preciós descapotable que ens ha acompanyat aquesta setmana (Chrysler Sebring). Estimada Kawa, de moment no et trobo a faltar!